L’empresonament de dos titellaires acusats d’exalçar ETA, ordenat pel jutge de l’Audiència Ismael Moreno, resulta senzillament escandalós. Que es vagi presentar, per part de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, una querella contra l’alcaldessa Manuela Carmena per aquests fets rebla el despropòsit. L’obra, programada durant el carnaval madrileny, es diu La bruja y Don Cristóbal i explica la història d’un policia corrupte que pretén incriminar una bruixa per un delicte de terrorisme. S’hi inclouen escenes violentes i un dels personatges branda una pancarta amb el següent joc de paraules: Gora Alka-ETA. Però és ficció, és una obreta teatral. L’únic problema real, de veritat, en la meva opinió, és que va ser programada per a nens i, per tant, algú o alguns la van pifiar del tot.
Ha coincidit en el temps un altre sidral similar, i per això els dos actes es fan ressò. El va causar el poema Mare Nostra recitat per la seva autora, Dolors Miquel, durant l’entrega dels premis Ciutat de Barcelona. Alberto Fernández Díaz va abandonar l’Ajuntament al sentir-se ofès com a catòlic. L’Associació Espanyola d’Advocats Cristians va denunciar penalment Ada Colau i la poeta. També l’entitat e-Cristians es va apuntar a denunciar. L’arquebisbat de Barcelona, en canvi, va preferir no «alimentar polèmiques». Algunes persones es van manifestar després a la plaça de Sant Jaume per mostrar el seu enuig. També uns centenars de persones ho van fer a La Cibeles madrilenya en defensa dels titellaires.
M’abstinc de valorar l’obra o el poema: no és rellevant per a la reflexió que voldria plantejar. Només desitjaria fer un apunt, pel que fa a Colau i l’Ajuntament. És contradictori assegurar que es va donar total llibertat als responsables de dissenyar l’acte per després posar-se a defensar a capa i espasa el contingut del poema des de la trinxera partidista, des del pur ideologisme.
La llibertat d’expressió és un dret irrenunciable, constitutiu, sense el qual una democràcia no pot anomenar-se a si mateixa democràcia. I té unes característiques peculiars, perquè a l’exercir-se acostuma a comportar un efecte negatiu en tercers. En realitat, un demostra creure-hi quan el que s’expressa no li agrada. De la mateixa manera, quan algú fa ús de la seva llibertat d’expressió ha d’entendre que els altres, pocs o molts, manifestin en públic la seva crítica, rebuig o indignació. En aquest punt caldria preguntar-se com haurien reaccionat els que avui defensen enèrgicament els titellaires i els versos de Mare Nostra davant fets similars en sentit ideològicament oposat.
Fetes aquestes consideracions, i passant als dos casos -quan parlem dels límits de la llibertat d’expressió, sovint només podem pronunciar-nos amb cert rigor tenint en compte els fets i les circumstàncies concretes-, penso que, com deia al principi, és un disbarat l’actuació del jutge en el cas dels titellaires. Igualment, no comparteixo l’afany d’alguns sectors de la dreta o religiosos per recórrer a la justícia, i menys encara brandant acusacions penals.
Contràriament, crec que l’allau de crítiques que tant La bruja y Don Cristóbal com el poema han rebut són legítimes i, com a mínim, han de ser tolerades. Com assenyalava abans, quan un exerceix la llibertat d’expressió necessàriament ha d’acceptar que els altres també ho facin.
En un altre pla, més general i profund, i que no podem obviar, cal preguntar-se per la maduresa democràtica d’un país -Espanya, Catalunya-, on abunden episodis similars o paral·lels als comentats. No crec que a ningú se li oculti el subdesenvolupament de la nostra cultura democràtica en relació amb el gruix dels països del nostre entorn. Aquest subdesenvolupament es troba en la base del clima de tensió política constant i gairebé palpable, agreujat, per diferents motius, entre ells la majoria absoluta d’Aznar de l’any 2000.
La meva tesi és que la qüestió no resolta de la guerra civil i el franquisme hi té molt a veure en tot plegat. El pacte per aparentar que tot s’oblidava i no passar comptes amb la història, especialment, però també la pervivència d’estructures -com la reconvertida Audiència Nacional- i mentalitats predemocràtiques han desembocat en una situació molt preocupant (com demostra també la incapacitat patològica per acceptar la diversitat nacional). Una situació que no podrà resoldre’s, em temo, fins que no es completi realment la transició a la democràcia, transició que va funcionar per sortir del pas, per poder tirar endavant, però que, en termes democràtics, s’ha revelat, a més d’insana, perillosament disfuncional.Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).