- ¿Cómo vive la política?
- Como un magnífico campo para el apostolado, la santificación y el servicio a los demás, como mi vocación personal y específica, el lugar donde Dios quiere que esté.

Ho deia Jorge Fernández Díaz en una entrevista realitzada dos anys després d’haver completat la seva ‘conversió’ en catòlic militant (de missa diària, oració, lectura espiritual i rosari). La conversió no va ser ràpida, al contrari. Va començar durant un viatge oficial a Las Vegas el 1991 i va acabar sis anys després. Abans era el que se’n diu catòlic no practicant. En les seves pròpies confessions, vivia d’esquena a Déu.

Però JFD va experimentar una altra conversió a partir dels anys 90, quan passava per ser del sector del PP més comprensiu amb el fet català. Aznar el va despatxar per canviar-lo per Vidal-Quadras i ell, gràcies a aquest atzar -incís: Fernández Díaz abomina de l’atzar: és providencialista, està convençut que la Divina Providència és qui regeix el món i les vides; és a dir: la mà de Déu rere de tot, movent sempre els fils. En aquell temps, podeu repassar les hemeroteques, a molts llocs el seu nom apareixia com a Jordi. Això no va passar mai, almenys que jo recordi, amb el seu germà petit, Alberto.

Fernández Díaz va arribar a Barcelona als tres anys, provinent de Valladolid. Però no hi va arribar a bord de cap transmiserià ple com un ou ni amb una mà al davant i l’altra al darrere. Res de maletes de cartó lligades amb cordill: va ser un immigrant de luxe. Al seu pare, tinent coronel franquista, l’havien fitxat com a subinspector en cap de la Guàrdia Urbana. Era l’etapa posterior a la vaga dels tramvies. Anys d’aspra repressió -en què participava a totes la Guàrdia Urbana- dirigida pel sinistre governador Acedo Colunga. Repressió que, entre els seus objectius, tenia els immigrants, aquests sí, pobres, pobríssims, que sobrevivien de la manera que podien en els diferents camps de barraques de la ciutat. La història es vincla sobre si mateixa molts anys després: JFD demostrarà com a ministre una especial mà dura amb els immigrants sense papers…

A pesar de la labor del seu pare, a pesar de viure en l’agitada Barcelona del tardofranquisme, a pesar d’anar a la universitat -va estudiar Enginyeria Industrial- a JFD no se li va passar pel cap preguntar-se què passava al seu voltant. Molt menys encara participar en alguna protesta o manifestació. Al contrari. El seu pensament va ser un altre: convertir-se en funcionari del règim. Per això va preparar-se a fons per aprovar les oposicions d’inspector de treball. Poc després, el 1978, era nomenat delegat provincial de Treball a Barcelona.

Aquell 1978 s’havia apuntat a la UCD -és a dir, al partit en el poder. Després va saltar al CDS. Quan el CDS es va esfondrar, es va apuntar a l’AP de Fraga, que acabaria esdevenint el PP. Li ha anat molt bé a JFD. Des que la UCD el va nomenar delegat provincial de Treball no ha fet altra cosa que passar d’un càrrec a l’altre. Mai no ha estat autònom ni a sou d’una empresa. Sempre ha viscut de la política.

(Em va cridar l’atenció, una vegada que vaig ser a casa seva quan ell remenava les cireres al PP català, va ser que tenia la casa com museïtzada. Mobles molt envernissats i molt lluents, curulls de fotos-souvenir emmarcades en plata lluent, tota una col·lecció: aquí una foto amb el rei, allà amb un secretari d’estat nord-americà, més ençà amb Fraga…).

Aquesta triple evolució cap als extrems -en religió, en espanyolisme i en conservadorisme (ha tingut la barra de considerar el Valle de los Caídos comparable al cementiri d’Arlington i al de la platja de Normandia) l’ha abocat a cometre un tou de disbarats, sobre alguns dels quals ens n’il·lustra la gravació. Com se sap, ha condecorat verges -Nuestra Señora María Santísima del Amor i la Santísima Virgen de los Dolores de Archidona-, ha assegurat que té un àngel de la guarda que es diu Marcelo -el que m’ha fet descobrir que els àngels de la guarda també baden- i ha relacionat l’independentisme amb el jihadisme. Estrictament com a ministre, ha generat un desgavell considerable amb la seva gestió. Ha estat un mal ministre, només comparable potser a l’ínclit Corcuera -el recorden?- aquell de la llei de la cossa a la porta.

Al final, inevitablement, -sempre hi ha un Judes- l’esclat. La tragèdia va començar a pastar-se en coincidir el seu nomenament, el 2011, com a ministre de l’Interior amb l’auge independentista a Catalunya. Res no és casual, devia pensar. Déu dissenya el nostre destí.

Al davant seu hi tenia, per fi, la missió ideal per a un soldat de Déu: la croada contra l’independentisme. Així, de seguida va mobilitzar els aparells de l’Estat contra la voluntat democràtica dels seus ciutadans. La doctrina Rouco (la unitat d’Espanya és un “bien moral”) en sentit literal i al límit. Després van aparèixer els informes policials inventats i publicats per periodistes sense escrúpols (ara em ve al cap aquell brivall que va sentenciar: “Por encima de la verdad está la unidad de España”). La guerra bruta, el GAL mediàtic.

De Alonso (el jutge-chulopiscinas) declara ben alt a la gravació: “Yo soy español por encima de todo”. Ho podia haver dit perfectament, JFD. Ah, atenció!: Todo vol dir todo. Un todo que és el rovell de l’ou i el desllorigador, que explica la infàmia comesa.

L’independentisme vist com l’encarnació del mal, l’anti-España. España i Déu units nacionalcatòlicament en una sola causa i per sobre, infinitament per sobre, de qualsevol objecció relacionada amb democràcia, potser l’única cosa sobre la qual JFD no ha deixat de ser escèptic.