Dos mossos es van presentar divendres al matí a casa de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, de la CUP. Ho van fer per ordre del jutge (quan algú es fa l’orni i no va a declarar davant del jutge, i Venturós ho va fer en quatre ocasions), és molt possible que la policia et vingui a buscar perquè ho facis. La detenció fou molt civilitzada i discreta. Perfectament professional.
L’alcaldessa va declarar davant el jutge a pesar que tenia dret a no fer-ho. En reconeixia així implícitament l’autoritat i la legitimitat. El motiu de l’enrenou, i de les citacions desateses, era haver posat la bandera independentista a l’Ajuntament, fet que va denunciar Societat Civil Catalana –entitat espanyolista dedicada a combatre el sobiranisme.
Alguns membres i seguidors de la CUP, en un acte reflex, van arremetre contra els Mossos i el govern de Junts pel Sí. Van patinar. Mentrestant, l’unionisme i l’espanyolisme, en veure aquest espectacle, van posar de seguida cava en fresc, tot confiant que esclatés la guerra i, finalment, la ruptura entre JxSí i la CUP.
En benefici de la CUP, val a dir que va tenir la vista –ho va fer Mireia Boia, presidenta del grup al Parlament– de separar ràpidament la detenció de la negociació sobre els pressupostos per al 2017.
Trobo claríssim que, si els Mossos o altres treballadors públics, en un moment donat, han de deixar d’atendre la legalitat espanyola, això no ho ha de decidir ni una alcaldessa ni la CUP.
És més: no trobo adequat que els Ajuntaments pengin estelades en els seus edificis. Entre d’altres raons, per una de ben senzilla: el sobiranisme lluita perquè ens deixin decidir quin país volem i, per tant, quina és la nostra bandera. No volem que ens imposin una cosa ni l’altra. Els ajuntaments –ajuntament vol dir col·lectiu, comunitat- no han d’imposar l’estelada als seus ciutadans, que tenen, naturalment i legítima, opinions diverses.
Per últim: el cas de la detenció de Montserrat Venturós assenyala de forma clara quina és la gran feblesa del sobiranisme i l’independentisme: la falta d’una estratègia compartida i assumida per tothom, així com la manca d’un lideratge i una direcció clares. Totes dues coses seran imprescindibles –repeteixo: imprescindibles- quan comencin de veritat les tensions i potser les bastonades, metafòriques o reals.