Ha dit el faceciós Enric Millo -i amb ell la resta de corifeus- que, com que no s’ha posat un mínim de participació obligatòria en el referèndum de l’1 d’octubre, si tan sols votés el president Puigdemont ja n’hi hauria prou per poder declarar la independència. Bona.
Llàstima, només, que ni a Espanya ni a Catalunya, que jo sàpiga, mai no se n’han posat de mínims en els referèndums. Ni en el de la Constitució, ni en el de l’Estatut de 1979, ni en el de l’OTAN, ni en el de la Constitució Europea… Per cert, el referèndum sobre la Constitució Europea no va arribar al 43% de participació, mentre que el 1980 el de l’Estatut de Galícia n’aconseguia… el 28,27%!! Com se sap, el nostre malaguanyat Estatut de 2006 es va quedar per sota del 49%.
Millo, tercera autoritat de Catalunya, com a alguns els agrada remarcar, demostra tanmateix bona intuïció en apuntar vers el nombre de gent que dipositarà la seva papereta. Perquè aquest és un assumpte clau i un assumpte en què, al mateix temps, hi regnen les paradoxes, la principal de les quals és la següent: l’independentisme necessita que molts dels contraris a la independència vagin a votar, perquè, encara que no hi hagi un mínim establert, com més ciutadans visitin les urnes, més legitimitat tindrà el resultat. Al mateix temps, l’independentisme, és clar, vol guanyar, és a dir, desitja amb tot el cor que els ‘nos’ siguin menys que els ‘sís’.
A la participació s’hi va referir el president Puigdemont en la seva al·locució de dimarts al vespre al Teatre Nacional de Catalunya. Va venir a dir que el referèndum, poder votar, no sols dóna poder democràtic als del ‘sí’ sinó també als del ‘no’. I va remarcar que després de l’1-O res no serà igual, surti el resultat que surti. És veritat.
Justament és per això que l’estratègia de l’Estat (de tots els seus poders) no és concentrar-se, com va fer Londres en el cas escocès, a guanyar la votació, sinó a impedir que els catalans es pronunciïn. És a dir, el que fa Madrid és rebutjar, negar-se en rodó, a admetre per a Catalunya la condició de nació amb drets polítics, i la condició de ‘demos’ dels catalans.
Per a ells només hi ha una sobirania, que és la del conjunt, indivisible, de poble espanyol, a la qual s’han de subordinar els catalans, de la mateixa forma que Catalunya viu subordinada a Espanya.
No ens moguem del Teatre Nacional ni de dimarts al vespre. Un dels grans objectius que van tenir l’acte, tot l’acte en el seu conjunt -com també l’acte del matí i la destitució fulminant, dilluns, de Jordi Baiget-, no és altre que reforçar, insuflar la màxima credibilitat, al referèndum. ‘Construir realitat’, com dirien els postmoderns.
La credibilitat, que és un intangible molt poderós, és el que ha de fer que moltes persones que no són independentistes, que no ho saben o estan confosos vagin a votar. Alguns hi poden anar simplement per convicció democràtica, però per a altres l’element determinant poden ser els dubtes sobre si la cosa va de veres -com diuen uns- o no -com diran els altres si no aconsegueixen parar el referèndum.