Escrivia fa uns quants dies en aquestes mateixes pàgines, referint-me a la dificultat de l’espanyolisme per admetre els fets que qüestionen el seu relat, que «l’obstinació és marca de la casa. Es parla amb freqüència de la realitat paral·lela independentista. A l’altre bàndol, la bombolla té parets de ciment armat». Per descomptat, refugiar-se en les pròpies conviccions no és una temptació exclusiva de l’espanyolisme o l’independentisme, o de part d’ells, sinó una cosa molt humana. Humana i universal. Per això, la cèlebre sentència atribuïda al britànic Keynes, que hauria afirmat que «quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió, ¿què fa vostè, senyor?» resulta en el fons subversiva. La frase, que traspua esperit liberal i empirisme, sembla impecable. Primer observar atentament la realitat, després pensar, finalment prendre posició. Pur sentit comú. Tanmateix, amb molta freqüència el que ocorre és tot el contrari, i encara que canviïn les circumstàncies, l’opinió es manté rocosament inalterada.
Variar de posició no està ben vist ni entre nosaltres ni enlloc. Tampoc al Regne Unit –la frase la va dir Keynes, es presumeix, justament per defensar-se d’aquells que li retreien falta de coherència–. La lògica de la frase no serveix o, més ben dit, només serveix parcialment, per explicar les dinàmiques que construeixen i modelen l’opinió pública. Que siguem animals racionals no vol dir que ens regim només per la raó. Resulta indefugible acudir a les emocions si volem cercar explicacions tant sobre el que opinem com, en realitat, sobre tot tot allò que fem.
UN ELEMENT clau per entendre l’opinió pública és, justament, aquest adjectiu: pública. Significa, entre altres coses, que no pensem sols, individualment. Pensem en el si d’un col·lectiu, un grup, una societat. Els nostres. Qui primer se’n va adonar i va proporcionar proves dels efectes associats va ser la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann. La seva teoria és coneguda com l’espiral del silenci i apunta que el motor de l’opinió pública és la por de tot ésser humà de sentir-se aïllat.
Això provoca que aquells que més fan sentir la seva veu –no necessàriament la majoria– puguin generar dinàmiques que incrementin el seu poder. Per entendre’ns: és difícil, en un grup en què uns quants censuren la religió amb vehemència, declarar-se creient practicant. O pronunciar un al·legat comunista davant un auditori clarament de dretes. Etcètera. El més probable és que callem.
D’aquí ve l’espiral del silenci. Si hi rumiem seriosament, tots en adonarem que això ocorre. L’entorn no és innocu. L’entorn en què ens trobem ens influeix, fins i tot potser ens pressiona, ens intimida. No necessàriament volgudament, sinó a través de detalls, gestos. Els humans tenim permanentment en alerta una mena d’antenes que ens informen de si allò que pretenem dir o fer encaixa o bé grinyola en una situació i un context determinats.
Tenim tirada a defugir l’aïllament i, per descomptat, el conflicte. El conflicte amb els que tenim a prop, però també amb nosaltres mateixos. És per això que ens desagraden, conscientment o inconscientment, aquells fets o arguments que posen en dubte el que nosaltres prèviament hem decidit creure. Ens incomoda el que s’ha batejat com a dissonància cognitiva. Contràriament, ens plauen i ens satisfan, i, en conseqüència, tenen una funció reforçadora, aquells elements que contribueixen a donar-nos la raó, a confirmar (nos) el que creiem.
Tendirem, doncs, a defugir la dissonància cognitiva i a buscar l’autoafirmació, una operació que, val a dir, les tecnologies digitals ens faciliten enormement, en la mesura en què internet i les xarxes ens brinden tota classe d’eines de personalització, de selecció. És fàcil doncs situar-nos en una mena de bombolla en què tot sembli anar a favor nostre, a donar-nos la raó. Ho analitza brillantment Eli Parisier al seu interessantíssim llibre The Filter Bubble (traduït al castellà com El filtro burbuja).
EN SOCIOLOGIA existeix un teorema conegut com el Teorema de Thomas, segons el qual si aconsegueixes quelcom que sembli real, les seves conseqüències esdevindran reals, atès que les persones i grups solen adaptar els seus comportaments. Té molt a veure amb la profecia autocomplerta. I revela per què alguns altaveus –polítics, mediàtics, econòmics, socials– insisteixen una vegada i una altra en el seu relat, sense deixar que res els alteri i encara menys els esquerdi. És un principi que, intuïtivament o conscientment, tot propagandista coneix. En la seva versió més simple i esquemàtica podria assimilar-se a l’antiquíssima idea que una mentida moltes vegades repetida pot acabar convertint-se en veritat. O, per ser més exactes, sent admesa com certa.