Durant la campanya electoral andalusa, el PP i Ciutadans, amb la participació com a artista invitat de Vox, es van dedicar intensament a atiar focs que poc tenen a veure amb aquella autonomia. Entre aquests assumptes, n’hi ha un sobre el qual han tornat un com i un altre, fins a l’esgotament: Catalunya.
Segurament l’episodi més vomitiu de tots és el que es va produir quan, en el primer debat entre els candidats, Juan Marín, de Cs, va acusar falsament el president Torra d’haver dit que els andalusos “tenen un gen menys que els catalans” i “són més fluixos i dropos”. Quan Torra va anunciar que estudiava emprendre accions legals contra aquest individu, Marín va redoblar la mentida i el va titllar de “racista”, entre altres infàmies.
Pablo Casado i Albert Rivera, igual que els seus respectius companys de partit, no s’han cansat de repetir que quan manin aplicaran el 155 a Catalunya “sense complexos”. Per descomptat, per ells, els independentistes són “colpistes” i “supremacistes”. Casado va prometre que quan sigui president d’Espanya, retirarà les competències d’Ensenyament a les autonomies (Vox assegura ―obviant la Constitució― que el que cal és acabar amb totes les autonomies).
Per descomptat, tant PP com Ciutadans no han parat d’assetjar Susana Díaz i el PSOE acusant-los de còmplices d’”els colpistes”. Tots dos ―Cs amb un autobús amb una enorme i vexatòria imatge de Puigdemont i Junqueras (aquest darrer rient)― han advertit mil cops el govern de PSOE contra un indult als líders independentistes, després d’una condemna que donen per feta. No els importa gens ni mica que en el passat diferents governs espanyols hagi indultat un munt de corruptes i de condemnats per tortures.
Mentre Adelante Andalucía (Podemos i IU) es desmarcava d’aquest discurs de l’odi, Susana Díaz, en comptes d’argumentar que és legítim que Pedro Sánchez governi amb el suport dels independentistes, es va limitar, com sempre, a aixecar la bandera del nacionalisme andalús, un andalusisme que poc té a veure amb el de Blas Infante, i que amb els anys ha esdevingut una versió del nacionalisme espanyol i s’ha amarat de catalanofòbia. En el debat en què Juan Marín va mentir sobre Torra, ella va provar de defensar-se subratllant que hagués aplicat el 155 a Catalunya abans que Rajoy.
Malparlar, insultar i mentir sobre els independentistes, però, no és quelcom que es produeixi en el buit, sinó que arriba després d’anys, de decennis, al llarg dels quals polítics espanyols de tots colors, als qui després s’hi va afegir Ciutadans ―un partit que ha contribuït com ningú a l’enverinament del clima polític― i a continuació Vox, han conreat esforçadament la catalanofòbia.
Si tot això ha passat i continua passant és perquè políticament i electoralment projectar sobre Catalunya els dimonis interiors i convertir-la en sac dels cops resulta rendible. Allò que és anticatalà, sobretot si a més és antiindependentista, té malauradament un gran públic. Com que la fórmula funciona, els polítics immorals i irresponsables l’utilitzen, i es continua adobant així el terreny del prejudici, que no fa altra cosa que reforçar-se. Alimentant el cicle de l’odi. També pot ser, però, i segurament, aquesta alternativa resulta encara pitjor, que molts dels que, com aquest Juan Marín, s’adeliten en la catalanofòbia no ho facin cínicament, sinó que senzillament estiguin disposats a creure’s i repetir qualsevol barbaritat contra els catalans i Catalunya.
Són molts els que van assenyalar que les eleccions a Andalusia són un preludi del que pot passar a tot Espanya. Aznar, padrí moral i intel·lectual de PP, Cs i Vox, ha advertit aquests dies que el que està en joc a Espanya és si es manté o desapareix l’actual ordre constitucional. Venint d’algú que a finals dels anys setanta es dedicava a malparlar de la Constitució, l’afirmació és notable. En aquest context, ha posat en dubte que el PSOE d’avui es pugui considerar constitucionalista, ja que va rebre els vots dels independentistes.
Va comparar, a més, la situació actual amb els anys trenta. Encara que no ho digui així, planteja, el que ocorre avui com una reedició ―a una altra escala― de la Guerra Civil. O Constitució ―sigui el que sigui el que entén ell per Constitució― o “desordre”, va concloure en un acte a Barcelona, flanquejat ―coses de la naturalesa humana― per Josep Piqué. Vox ha proclamat durant la campanya electoral que amb ells i a Andalusia comença la “reconquesta” d’Espanya.
Aznar va expressar la seva confiança i el seu desig que guanyin els que ell anomena constitucionalistes.
Jo voldria que no tornessin a guanyar els que van guanyar la Guerra Civil.