Un atac, un atac directe contra la població com el que protagonitza el Covid-19, obliga a actuar, obliga els governants –encara que no solament a ells– a prendre decisions. Es tracta en aquest cas d’una classe de decisions molt desagradables, perquè cap de les possibilitats és bona, totes tenen conseqüències reals i potencials dolentes o molt dolentes. Cal triar. Desgraciadament, a més, en un cas com el del coronavirus tampoc no és gens clar quines opcions poden ser les menys dolentes. Només sap, el governant, que mirar cap a una altra banda és inviable, i això resulta enormement molest, perquè tot polític amb una mínima experiència sap que a vegades no fer res és una bona sortida, i que el temps elimina problemes o els transforma i els dona un sentit diferent.
En el cas que ens ocupa l’error en què més governs han caigut a l’hora de combatre el que aviat es va convertir en pandèmia és haver dut a terme una aproximació convencional al problema que se’ls presentava. L’òptica convencional –que és la que els manuals aconsellen seguir tant si l’assumpte és minúscul com si, per exemple, el que s’afronta és una crisi nuclear– és prendre mesures segons com evolucioni la situació. És la doctrina de l’acció-reacció i la proporcionalitat. Aquesta aproximació implica una lògica gradualista, i el seu èxit rau en tenir una resposta dissenyada per al següent escenari, en un esquema mental amb forma de contínuum.
En el cas del polític democràtic cal tenir present un aspecte importantíssim. Es tracta de la por al rebuig de la població, dels ciutadans i votants. La té tan interioritzada aquesta por, tan gravada en la seva mentalitat, que sovint és un mecanisme que actua sense que ell o ella en sigui plenament conscient. I que pot esdevenir enormement limitador, especialment en moments dramàtics. A la immensíssima majoria de polítics democràtics els horroritza poder molestar els ciutadans, tenen por d’enutjar-los, que se li girin en contra. Els estadistes són reconeguts com a tals precisament quan són capaços de desempallegar-se d’aquesta por, i dir i fer coses que empiparan, o es considera que empiparan, la població.
En una crisi de la naturalesa de l’actual, aquest aspecte situa el polític democràtic en desavantatge davant el dictador, el tirà o l’autòcrata, és a dir, d’aquells que no depenen de forma directa de l’opinió pública ni del que puguin votar els ciutadans en la pròxima convocatòria a les urnes.
El problema del Covid-19, dèiem més amunt, és que l’aproximació convencional no serveix. Que la forma de pensar i actuar, de prendre decisions, a què els governants democràtics estan acostumats condueix al fracàs. No és útil la lògica gradualista ni tampoc la proporcionalitat, entesa com se sol entendre. Aquí no es tracta, com hem sentit repetir a les nostres autoritats i també a moltes altres, d’“actuar prenent en cada moment les mesures necessàries en funció de l’evolució del virus”.
El Covid-19 fa pensar en la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga. Si la tortuga surt amb avantatge en la cursa, ens diu la paradoxa de Zenó d’Elea, el veloç Aquil·les mai no podrà avançar la tortuga, perquè en el moment que Aquil·les sigui on era la tortuga, ella es trobarà més endavant. I igual passarà a continuació i successivament: cada cop que Aquil·les iguali la posició de la tortuga, aquesta ja s’haurà mogut una mica…
El primer que cal davant un enemic, com han aconsellat tots els estrategs militars des de Sunzi al McNamara del documental The fog of war passant per Clausewitz, és conèixer-lo. Empatia. Saber com actua, com es comporta. Hem descobert, en el cas del Covid-19, que la seva velocitat de contagi és exponencial, és a dir, que té una acceleració brutal. En el combat d’ara no es tracta, doncs, de situar-se en la casella número tres quan el problema arriba a la casella tres, sinó d’avançar fins a la cinc quan el virus és encara a la tres. Això resulta anticonvencional i també contraintuïtiu. Però és el que cal fer.
I és una cosa que les nostres autoritats, com les d’altres latituds, no van començar a entendre fins que ja havia transcorregut un temps excessiu. I encara van trigar una mica més a gosar a impulsar actuacions dràstiques, atès que temien –més conscientment o menys– que la gent no comprengués o no acceptés el perquè de la radicalitat de les mesures ordenades.