Se’n parla, i en general ha estat ben acollida, de la minisèrie documental —quatre episodis— sobre la família Pujol dirigida per David Trueba i que es pot veure a la plataforma HBO. El producte té un títol amb certa gràcia, encara que menys de la que alguns li atribueixen, al meu entendre: La sagrada familia. Els episodis, de menys d’una hora, s’estructuren cronològicament i, en tres d’ells, l’assumpte principal són les acusacions de corrupció contra els Pujol. No és, doncs, un documental sobre el president Pujol o la seva família, sinó exactament sobre els seus draps bruts, alguns comprovats i confessats, altres sospitats, insinuats o imaginats, però mai confirmats.
Les diferents entregues estan construïdes a partir de material d’arxiu —aquí hi ha una recerca meritòria— i un enfilall de declaracions de persones vinculades al món de la política, el periodisme i la justícia. La intenció, apuntada pel mateix Trueba, era fer una radiografia dels Pujol —dels draps bruts dels Pujol— “des de fora”, és a dir, a partir de la mirada —de les mirades— alienes, externes. Tanmateix, finalment, els responsables de La sagrada familia van decidir incloure també el testimoni de Josep Pujol, un dels set fills del president. Val a dir que en aquesta contradicció rau un dels encerts, ja que l’únic representant de la família Pujol és una de les veus que dona més interès periodístic al documental. I ja que som en el contingut, quant als fets, val a dir que l’aportació informativa de la minisèrie resulta escassa. La immensa majoria de coses ja se sabien. En aquest sentit, La sagrada familia pot resultar de certa utilitat, sí, per a persones de fora de Catalunya, per a les generacions joves i futures o, també, per a aquells, si és que existeixen, que, malgrat viure a Catalunya i ser contemporanis del que s’hi comenta, no s’hagin assabentat de res.
En la roda de veus que hi desfilen hi ha de tot. Des de gent que hi era i que parla amb coneixement de causa, fins a persones absolutament secundàries en relació a la qüestió dels Pujol. La composició del mosaic esdevé curiosa i vull pensar que, més que falta de coneixement —Jordi Ferrerons, el productor, és especialista sobretot en política internacional— és que hi ha hagut molts possibles testimonis que no hi ha volgut participar. No ho sé.
La minisèrie de Trueba —que és algú que a Catalunya cau bé— ha rebut sobretot elogis. Alguns ditiràmbics. La veritat, tanmateix, és que, a banda d’aportar molt poc de nou, el resultat final del producte és desequilibrat. Per dir-ho en termes futbolístics, són més els testimonis que ataquen que no pas els que defensen. Algú ha dit també que, malgrat això, és una sèrie menys socialista i menys antipujolista del que alguns esperaven. Hi estic d’acord. Cal afegir, en aquest punt —i encara que no disculpi res—, que avui és infinitament més fàcil trobar gent disposada a malparlar de la família Pujol que no pas persones que es prestin a defensar i donar valor a l’obra del president al llarg dels seus vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat.
El documental està desequilibrat, deia. Tanmateix, potser sí que és honest en origen. Vull dir, que potser sí que tant Trueba com Ferrerons han provat de fer bé la seva feina, han dut a terme un esforç real per acostar-se al màxim a la veritat. No m’atreveixo a qüestionar les seves intencions. De cap manera no es pot dir el mateix, en canvi, d’alguns dels personatges que apareixen en pantalla. N’hi ha uns quants que aprofiten la invitació de Trueba i Ferrerons per abocar tota la fel que, durant anys i panys, han anat acumulant contra Pujol, Convergència Democràtica i tot el que han representat. És un espectacle penós veure aquests tipus, malalts encara d’antipujolisme, corcats pel ressentiment de tants anys, aprofitant l’ocasió —a bodes em convides— per ganivetejar el seu arxienemic a còpia de deixar anar aquí i allà tota mena de rumors, desqualificacions i penjaments. Imagino que poder-se esbravar d’aquesta manera davant la càmera de Trueba els devia deixar si no satisfets —el virus de l’antipujolisme mai no s’extingeix, mai no mor—, sí una mica amansits i la tensió normalitzada durant una estona més o menys llarga.