Aylan sobre l’arena

Ja ha passat un cert temps des que la fotògrafa Nilüfer Demirva decidir prémer el botó per «mostrar la tragèdia», tal com ella mateixa declararia després. Em poso les seves dues fotografies més conegudes al davant. A la primera, hi surt el cadàver d’un nen de 3 anys, Aylan Kurdi.A la segona, un policia guardacostes duu el nen en braços. El policia és primet, i vesteix una armilla. Té el nas afilat, bigoti estil Clark Gable i és força jove. Es diu Mehmet Ciplak. Quan vaig veure per primer cop aquesta segona imatge vaig sentir Aylan als meus braços: a penes pesa, és increïblement lleuger. Els nens morts … Continuar llegint

La fugida dels joves

El 21 de maig aquest diari donava a conèixer les xifres de joves catalans que van marxar a l’estranger durant el 2014. Van ser més de 5.000. Des del 2009 han fet les maletes per emigrar a altres països al voltant de 25.000 joves d’entre els 15 i els 34 anys. Alguns, els de menys edat, ho van fer acompanyant la seva família; els altres, per buscar feina i un futur professional millor. D’aquests, molts han decidit anar-se’n una vegada completats els estudis universitaris. O força després, al topar amb desesperants dificultats per trobar feina, o fastiguejats al no aconseguir … Continuar llegint

‘Macbagate’

No puc resistir-me, atenent al que s’ha publicat i ha passat al Macba a fer algunes reflexions. Voldria centrar-me sobretot en el desgraciat episodi de l’escultura del rei Joan Carles sent sodomitzat, i no endinsar-me en altres assumptes més o menys relacionats, tot i que de ganes no me’n falten. D’una exposició hi ha molta gent que, amb major o menor mesura, n’és responsable. Molta. Però qui té i ha de tenir l’última paraula, perquè és el màxim responsable dels continguts que ofereix un centre, és el director. El màxim responsable de l’exposició era, doncs, en aquest cas, Bartomeu Marí. … Continuar llegint

Els reis són els pares

Aquell dia ha quedat gravat en la meva memòria. Un matí de desembre un company de l’escola de capellans on vaig estudiar durant un curs em va murmurar a l’orella la frase que tot nen en un moment o altre ha de sentir: «Els reis són els pares». Jo devia ser molt crèdul o havia fet inconscientment tots els esforços per no adonar-me d’això. D’alguna manera devia haver activat el mecanisme que els psicòlegs anomenen de negació. Tenia 7 anys i faltava molt poc per a les vacances del col·legi. Baixava sol cap a casa i no aconseguia treure-m’ho del … Continuar llegint

El fred d’Auschwitz

El novembre del 2013, ara fa una mica més d’un any, recorria les planes d’Auschwitz dalt d’un cotxet dels que es fan servir en els camps de golf. El conduïa el director del Museu Estatal d’Auschwitz-Birkenau, l’historiador Piotr M.A. Cywiski, i m’acompanyava el meu fill i uns bons amics. L’estampa tenia un punt d’estranya, però els cotxets de golf són la millor manera de fer-se una idea de la immensitat d’aquell infern. Durant el recorregut ens vam anar aturant aquí i allà, als barracons de totxana, als de fusta, a les cambres de gas, als crematoris, a una cel·la de … Continuar llegint

El fred d’Auschwitz

El novembre del 2013, ara fa una mica més d’un any, recorria les planes d’Auschwitz dalt d’un cotxet dels que es fan servir en els camps de golf. El conduïa el director del Museu Estatal d’Auschwitz-Birkenau, l’historiador Piotr M.A. Cywiski , i m’acompanyava el meu fill i uns bons amics. L’estampa tenia un punt d’estranya, però els cotxets de golf són la millor manera de fer-se una idea de la immensitat d’aquell infern. Durant el recorregut ens vam anar aturant aquí i allà, als barracons de totxana, als de fusta, a les cambres de gas, als crematoris, a una cel·la … Continuar llegint

Bradlee, el ‘Post’ i el periodisme

El recentment traspassat Ben Bradlee , mercès als seus llarguíssims anys en primera línia i, sobretot, al cas Watergate , va esdevenir un arquetip, en el model de director de diari per a moltes generacions de periodistes, inclosa la lleva que vam sentir l’atracció per l’ofici arran de la sèrie Lou Grant. Juntament amb els dos periodistes que van seguir el cas, Carl Bernstein i Bob Woodward , hi ha un quart personatge de The Washington Post de l’època que de sempre m’ha atret fortament. És el de Katharine Graham -Meyer de soltera– , que va heretar el rotatiu del … Continuar llegint

Vicente, Vicenç

Conclosa en molt pocs dies l’extensa –es troba més a prop de les 700 pàgines que de les 600– darrera obra de Vicenç Villatoro, Un home que se’n va. Villatoro hi ha invertit uns quants anys, durant els quals ha buscat incansablement, obsessivament, qualsevol ombra, qualsevol rastre, del tipus que fos, sobre el seu avi, Vicente Villatoro Porcel. El nét persegueix l’avi amb l’afany declarat de saber-ho tot. Tot. El mateix objectiu és una utopia: com l’autor admet, és impossible saber-ho tot de ningú. Fins i tot és molt sovint enormement complicat esbrinar qui som exactament nosaltres mateixos (deia Josep … Continuar llegint

Semprún, Pujol, García Márquez

  «¿Per què no hem de confiar pacientment en la justícia de la gent en última instàn-cia? ¿Hi ha alguna esperança igual o millor al món?» Abraham Lincoln —— Una vegada em vaig creuar amb Jorge Semprún al carrer de Pelai de Barcelona. Em vaig quedar, com se sol dir, glaçat. Paralitzat. Tant, que no vaig ser capaç de dir-li res. Ell avançava sol, lentament, mentre jo restava allà, a la vorera, palplantat. No vaig obrir boca i això que li hauria pogut dir moltíssimes de coses. Dels seus llibres, de la seva atzarosa vida, de la profunda admiració que sentia, … Continuar llegint

La Mancomunitat, lluny i a prop

Enric Prat de la Riba n’era perfectament conscient. Es va adonar des del primer instant de la connexió entre el 1714 i el 1914, dates que enguany recordem. Si el 1714 va significar el final d’un determinat ordre de coses, l’ensorrament d’un món, el 1914, dos-cents llargs anys després, Catalunya començava a recuperar part d’allò que havia perdut amb la derrota, allò que havia estat arrasat després de la que fou una defensa, la de Barcelona, tan noble i heroica com suïcida. Certament, la Mancomunitat de Catalu-nya no ofereix, a l’hora de les commemoracions, les dosis concentrades d’èpica i dramatisme … Continuar llegint