Aquell dia ha quedat gravat en la meva memòria. Un matí de desembre un company de l’escola de capellans on vaig estudiar durant un curs em va murmurar a l’orella la frase que tot nen en un moment o altre ha de sentir: «Els reis són els pares». Jo devia ser molt crèdul o havia fet inconscientment tots els esforços per no adonar-me d’això. D’alguna manera devia haver activat el mecanisme que els psicòlegs anomenen de negació. Tenia 7 anys i faltava molt poc per a les vacances del col·legi. Baixava sol cap a casa i no aconseguia treure-m’ho del … Continuar llegint →

El recentment traspassat Ben Bradlee , mercès als seus llarguíssims anys en primera línia i, sobretot, al cas Watergate , va esdevenir un arquetip, en el model de director de diari per a moltes generacions de periodistes, inclosa la lleva que vam sentir l’atracció per l’ofici arran de la sèrie Lou Grant. Juntament amb els dos periodistes que van seguir el cas, Carl Bernstein i Bob Woodward , hi ha un quart personatge de The Washington Post de l’època que de sempre m’ha atret fortament. És el de Katharine Graham -Meyer de soltera– , que va heretar el rotatiu del … Continuar llegint →

Som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats. Jorge Luis Borges Cada persona és un món, se sol dir, o bé: cada persona és única. A desgrat que no signifiquen exactament el mateix, aquestes expressions són absolutament certes i es complementen. Naixem diferents, recorrem camins diferents i ens relacionem de forma diferent amb l’entorn. Les nostres capacitats sensorials i cognitives no són idèntiques i, a sobre, els nostres sentits (en conjunció amb el cervell) tenen el costum d’enganyar-nos sovint, alterant la nostra percepció de les coses. Les experiències percebudes les processem, emmagatzemem i revisitem … Continuar llegint →