Tom Wolfe: realitat i ficció

El destí va voler que al mes de maig morís Tom Wolfe, el Balzac de Park Avenue. Wolfe ocupa un lloc d’honor en el meu particular santuari de grans periodistes. L’acompanyen una colla d’altres noms, però ell és el primer per qui vaig sentir una admiració insubornable. Sempre m’he maleït per no haver provat de conèixer-lo quan, el 2013, va ser a Barcelona, com sí que havia pogut conversar amb dos altres membres del meu santoral: Kapuscinski (el 2005, per rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Ramon Llull) i Talese (el 2011, quan va pronunciar una conferència a … Continuar llegint

El (re) trobament amb el pare

Posant l’esquena dreta, un ancià condueix una furgoneta pickup amb un barret de propaganda on hi diu -falsament- que ha guanyat un gran premi. A la caixa de la furgoneta, un compressor d’aire acabat de comprar. Woody Grant no hauria de conduir, però ho fa. Als peus del seient del conductor s’hi ajup, perquè no el vegin, el seu fill David. La pickup brilla mentre travessa majestuosament -perquè tothom ho vegi- el carrer principal del poble d’on el Woody és originari. Uns quants veïns el veuen. Entre ells, el malvat antic soci del Woody i la xicota de la seva … Continuar llegint

El malson del treballador insomne

Un dels invents humans més importants és, sens dubte, el temps. El mateix concepte, primer, i la forma de relacionar-nos-hi i mesurar-lo, després, han modelat, formatejat, el nostre pensament d’una manera radical. Que el temps, la idea que en tenim, és un constructe cultural resulta fàcil de comprovar. Només cal viatjar una mica pel món per adonar-se’n. Tanmateix, si un és observador i no vol invertir-hi tants recursos, en té prou visitant alguna comarca agrícola i endinsant-se en el temps del pagès. Sí: els pagesos, la gent del camp del segle XXI, encara tenen un temps que no és el … Continuar llegint

El malson del treballador insomne

Un dels invents humans més importants és, sens dubte, el temps. El mateix concepte, primer, i la forma de relacionar-nos-hi i mesurar-lo, després, han modelat, formatejat, el nostre pensament d’una manera radical. Que el temps, la idea que en tenim, és un constructe cultural resulta fàcil de comprovar. Només cal viatjar una mica pel món per adonar-se’n. Tanmateix, si un és observador i no vol invertir-hi tants recursos, en té prou visitant alguna comarca agrícola i endinsant-se en el temps del pagès. Sí: els pagesos, la gent del camp del segle XXI, encara tenen un temps que no és el … Continuar llegint

Refer-nos, recomençar

El punt en què es troba el moviment civil i polític per l’autodeterminació i la independència de Catalunya exigeix que es produeixi un alto, una parada. Una parada per analitzar, per reflexionar. Amb l’objectiu de repensar-nos i repensar el país a mitjà i llarg termini. Per provar de fer les coses millor a partir d’ara. I veure-hi millor i tan enllà com puguem. La desbandada que va seguir a la simbòlica declaració d’independència del 27 d’octubre va donar pas a l’aplicació de l’article 155 -que el PP fa servir com un dret de cuixa polític- i a la presó, l’exili … Continuar llegint

Ulleres basques per llegir Catalunya?

Qualsevol observador, per poc entrenat i perspicaç que sigui, conclourà fàcilment que Espanya ha gestionat de forma extremadament maldestra la situació catalana. És més, si el sobiranisme i l’independentisme han arribat tan lluny ha estat en part gràcies a aquesta incapacitat, que, de tan persistent, sembla cosa de la fatalitat o la genètica. Tractar d’explicar per què la política espanyola s’equivoca tant quan aborda el que, d’entrada i ja erròniament, planteja com “ el problema catalán ” no és un exercici senzill. Al meu entendre, i expressant-ho amb traç gruixut, una de les raons, no pas l’única, és la mandra. … Continuar llegint

Ho fien tot a la força bruta

Alts càrrecs del Govern detinguts, guàrdies civils irrompent a la Generalitat i a la seu de la CUP, empreses i particulars escorcollats, amenaces als mitjans de comunicació pel fet de difondre publicitat sobre el referèndum, tancament barroer de pàgines web, assetjament a més de set-cents alcaldes, prohibició d’actes públics, recurs al delicte de sedició com a revenja contra manifestacions pacífiques, advertiments als directors de centres d’ensenyament… No s’atura aquí la cosa, ja que, a més, l’economia catalana ha estat intervinguda per Madrid -sobrevivim al caire de l’ofec-, de la mateixa manera que el ministeri de l’Interior maniobra a través de … Continuar llegint

Trump, inintel·ligible

De sempre han existit governants extravagants i forassenyats. En el moment d’escriure aquestes ratlles trobem a la cartellera teatral barcelonina, per exemple, l’obra d’Albert Camus dedicada a Calígula. Sense marxar de Roma, hi ha Neró. O, més tard, Mussolini, Idi Amin Dada i tants d’altres. Abunden els tipus delirants en les dictadures, i en especial en dictadures del que abans se’n deia el Tercer Món -penso ara en l’extraordinari retrat de l’etíop Haile Selassie que va fer Kapuscinski-, encara que no només del Tercer Món. On és més complicat de comptar-ne és en el ram de països que conformen les … Continuar llegint

Karl Ove i tots nosaltres

aig començar a llegir Karl Ove Knausgård quan va sortir La mort del pare, el primer volum de la sèrie de sis novel·les titulada La meva lluita. Algú me’n va parlar. No solc, ja fa uns anys, llegir gaires novel·les i, per tant, dedueixo que qui me’l va recomanar devia ser molt convincent. Soc dels que s’hi van enganxar, potser no com si es tractés d’una droga irresistible, tal com li va passar a l’escriptora anglesa Zadie Smith, però m’hi vaig enganxar. Després de La mort del pare vaig empassar-me’n la resta, fins a arribar al cinquè i penúltim volum, … Continuar llegint

La tramuntana i les ganes de viure

El cementiri d’Alaior es troba sortint de la vila per Es Camí Nou, que és recte com una plomada i apunta al nord. Es cementeri, com diuen els menorquins, està situat en una posició elevada, en una talaia des d’on sembla vigilar les nou mil ànimes que un dia haurà d’acollir. Els murs són blancs de calç i dintre seu hi ha xiprers i palmeres, i a fora pins i oliveres. A Es Camí Nou, uns metres abans del cementiri, hi ha una construcció en forma de cub, una mena de gran púlpit, que serveix per donar la sortida a … Continuar llegint