Si recorrem als diccionaris, ens trobem que tots coincideixen a relacionar el mot commemorar amb recordar. Em valc de diccionaris en línia. En alguns casos, com en el de la RAE, es parla de recordar «solemnement». En altres, de «honorar la memòria». En el cas de Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans hi llegim: «Fer solemnement memòria (d’un esdeveniment, d’una persona), servir per a fer-ne memòria». Fer memòria: tornarem sobre aquesta fórmula una mica més endavant.
La commemoració i el seu sentit ha estat d’actualitat a Espanya i a Catalunya els darrers anys, quan, per exemple, alguns municipis han volgut retirar de l’espai públic determinats elements relacionats amb el franquisme. O se n’hi han afegit d’altres. La commemoració, que evidentment no es produeix exclusivament a través d’estàtues, monuments, noms de carrer i espais de memòria, tendeix a ser polèmica, en especial en aquelles societats on hi ha diferències, a vegades molt vives, sobre el que mereix ser recordat –honorat– i el que no. El cas de la tomba del Valle de los Caídos i del trasllat de les restes de Franco és la darrera polèmica sorgida, i simbòlicament molt rellevant.
La commemoració forma part del que se n’han dit polítiques de la memòria. Aquestes polítiques s’ocupen, justament, de calibrar què és el que convé que la comunitat recordi amb admiració. És a dir, del que ha de formar part de la memòria col·lectiva. Utilitzo «memòria col·lectiva» i no pas «memòria històrica» perquè el primer adjectiu és el que s’empra a la majoria de països i perquè, com han assenyalat un grapat d’autors, la memòria i la història són coses no sols diferents, sinó, en determinats aspectes, antagòniques. Subratlla Pierre Nora: «La memòria és vida, sempre continguda per grups vivents» i, en conseqüència, «està en evolució permanent, oberta a la dialèctica del record i l’amnèsia, inconscient de la seves deformacions successives». Val a dir, igualment, que és impossible separar la memòria individual, personal, de la dels grups humans dels que formem part, és a dir, dels altres.
Commemorar, en el sentit que ens ocupa avui, és, al meu entendre, allò que un col·lectiu, una societat, decideix –a través dels seus representants legítims– què val la pena recordar o bé convé situar al marge, deixar caure en l’oblit. La commemoració no vol només generar un relat compartit, sinó que al mateix temps defineix el propi col·lectiu i, per tant, en dibuixa el perímetre de la seva identitat, ens diu qui som nosaltres.
Voldria tornar ara al principi. Al fer memòria. La commemoració fa memòria perquè el seu objectiu és recordar-nos algú o alguna cosa del passat. Però aquest fer conté una segona accepció, vinculada a la construcció de la memòria, a l’elaboració i consolidació del relat comú, acceptat, que relliga el col·lectiu. Aquesta dimensió ens remet ineludiblement al caràcter performatiu de la commemoració, atès que pretén forjar l’esmentat relat, donar forma al mirall en què una societat es mira i es reconeix.
No resulta estrany, doncs, que la ministra de Justícia, Dolores Delgado, declarés que el trasllat de les restes del dictador –un acte, si es pot dir així, de descommemoració: de deixar d’honorar– «marcarà els espanyols». Però la família de Franco, la Fundació Francisco Franco y el prior del Valle de los Caídos hi estan posant tota mena de traves, fins al punt que tocarà al Tribunal Suprem de prendre la decisió definitiva. El Govern de Sánchez –que representa democràticament la ciutadania espanyola– té raó en voler treure el cadàver de Franco d’un lloc concebut per glorificar-lo.
Tanmateix, enllà de la família, la fundació i el prior, l’exhumació és molt discutida en la societat espanyola. No hi ha unanimitat sobre la mesura governamental. Hi ha els favorables, els contraris i també els –force– indiferents. La dreta, que es troba en una etapa
d’agressiva regressió, la rebutja de ple. Franco, contràriament a Hitler i Mussolini, va guanyar la seva guerra i es va permetre el luxe de morir al llit quasi quaranta anys després del cop d’Estat. Els franquistes mai han hagut d’ocultar, renegar ni avergonyir-se del seu passat. Un dels peatges de la Transició espanyola va ser no condemnar el franquisme: s’hi va pactar i si ha conviscut. La continuïtat del franquisme és un fet que no és residual. Ostenta una influència apreciable. És precisament per aquest motiu, per la pervivència de memòries i relats antagònics, que els intents d’establir, mitjançant la commemoració
o d’altres elements, una identitat democràtica i compartida són combatuts i troben tanta oposició.
Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL)