Albert Camus i el respecte als mestres

El 19 de novembre del 1957 Albert Camus va agafar la ploma per escriure a qui havia sigut el seu mestre de primària, Louis Germain. Feia unes setmanes que a l’escriptor li havien comunicat la concessió del premi Nobel. Camus revela al seu mestre i amic: “Quan vaig saber la notícia, el meu primer pensament, després de la meva mare, va ser per a vostè”. Camus també li recorda al seu mestre el deute d’agraïment que manté amb ell: “Sense vostè, sense aquesta mà afectuosa que vau allargar al nen pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el … Continuar llegint →

Un nou nyap en habitatge

El govern de Salvador Illa va basar la seva proposta als catalans en la capacitat administrativa, a aconseguir que la maquinària treballi correctament. Va prometre que les coses tornarien a funcionar després dels anys, per als socialistes perduts i deplorables, del procés independentista. Després de catorze anys a l’oposició, el PSC va tornar al Govern, tanmateix, sense una proposta de transformació real i en positiu de Catalunya. L’altra cara de la moneda era la política de normalització del país, girar full dels fets de 2017. Buscar que els catalans oblidessin, fins i tot es penedissin, dels seus anhels d’autodeterminació i … Continuar llegint →

Un heroi contra la ‘miopia del funcionari’

Recentment, he tingut el goig d’afegir un nou heroi a la meva prestatgeria. Estic content perquè, com comprendran, no és fàcil trobar persones dignes d’aquest reconeixement. Aquests meus herois em serveixen per poder-m’hi emmirallar i prendre exemple. També, i aquest extrem resulta fonamental, per alimentar la confiança en l’espècie. L’home de qui parlo és un individu normal i corrent. Juan Carlos Nieto, funcionari del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE), és algú amb prou criteri i conviccions per nedar a contracorrent. En certa manera, és un revolucionari capaç de contradir les regles d’un sistema que corre el risc d’esdevenir demencial. … Continuar llegint →

Jonathan Andic y la opinión pública

La muerte de Isak Andic el 14 de diciembre de 2024 al precipitarse por un barranco en Montserrat sacudió fuertemente a la sociedad catalana y española. El fundador de Mango se encontraba con su hijo mayor, Jonathan, a quien la jueza acabó imputando por una muerte que, al principio, había sido considerada producto de un accidente. El pasado mes de mayo, Jonathan fue detenido y puesto en libertad tras depositar una fianza de un millón de euros. Es obligado, antes que nada, recordar lo obvio. Al primogénito de los Andic le asiste la presunción de inocencia, y así será hasta … Continuar llegint →

Com ‘fabricarà’ Catalunya tants i tants catalans?

Dilluns passat es va produir a Barcelona un acte politicocultural d’allò més curiós. Es van aplegar, a l’Espai Línia, al carrer Girona, Josep Rull, president del Parlament, dirigent de Junts i exconvergent, i Oriol Junqueras, líder d’ERC. L’excusa va ser el llibre del diputat republicà i periodista Francesc-Marc Álvaro, El franquisme en temps de Trump, també present. L’acte el va conduir amb bon pols la directora de l’Ara, Esther Vera. El pessebre, dit amb tot el respecte, feia patxoca. I, com dèiem, era d’allò més curiós i completament inimaginable en altres contrades. Podem dir que les figures allí reunides eren … Continuar llegint →

El català se’ns escola entre els dits

Aquest meu amic, escriptor veterà que ha guanyat un grapat de premis, fa una parada i conclou: “El Procés independentista respon a l’angoixa d’un poble que sap que la seva identitat, començant per la llengua, se’n va en orris. Va ser el darrer afany, el darrer cop de cua”. De primer vaig trobar estranya, xocant, la seva afirmació, i la vaig desar en un calaixet de la memòria. La conversa de què parlo es va produir després de l’1 d’Octubre i quan els protagonistes de l’intent independentista eren a la presó o bé havien fugit. Temps després, però, he pensat … Continuar llegint →

El PSC descarrila con Rodalies

Las manifestaciones del sábado tuvieron un fondo amargo muy marcado. No era solo el enfado acumulado, sino bastante más: se palpaba la desesperanza y la resignación. Los que marcharon tras las pancartas y los eslóganes, la inmensa mayoría de ellos, sabían, saben, que las expresiones de descontento y áspero cabreo no van a solucionar nada. Al contrario, son conscientes, como lo es cualquier ciudadano, de que la bancarrota ferroviaria va a durar mucho tiempo, años, décadas, antes de que realmente se note, si se acaba notando, la mejora. Igual que han sido años y décadas de retrasos y mal servicio … Continuar llegint →

Irene Montero s’apunta a la Teoria del Reemplaçament

Vestida amb un jerseiet de llana, però de màniga curta, l’exministra va bramar l’altre dia dalt de la tarima: “Ahora vamos a por la nacionalidad o a cambiar la ley para que puedan votar, por supuesto. ¡Ojalá: teoría del reemplazo! ¡Ojalá podamos barrer de fachas y de racistas este país con gente migrante, con gente trabajadora! ¡Claro que yo quiero que haya reemplazo: reemplazo de fachas, reemplazo de racistas, reemplazo de vividores! ¡Y que lo podamos hacer con la gente trabajadora de este país, tenga el color de la piel que tenga, sea china, negra, marrona [sic]…”. Aquesta és la … Continuar llegint →

Trens cap a la foscor

La Sònia és a l’estació de Tarragona i està desesperada. El tren que havia de passar no ha passat i ella s’ha de presentar a una entrevista de feina. Després de superar dues rondes de selecció, avui és el dia de la veritat. L’espera qui hauria de ser la seva cap. La Sònia no hi arribarà perquè el seu tren finalment serà cancel·lat. Històries com aquesta s’han reproduït una infinitat de vegades durant el desgavell ferroviari (i de l’AP-7). Persones que no han pogut arribar al metge, a la universitat —són dies d’exàmens—, a treballar, a l’aeroport, a casa dels … Continuar llegint →

Periodisme honest i en català

L’any que ve, aquest any 2026 en què estem a punt d’entrar, L’Eco de Sitges farà 140 anys. D’aquell Ilunyà 1886 ençà, aquesta publicaciô ha acompanyat i servit els sitgetans —i, ara, també els ribetans— amb un esperit i un afany que sôn justament el que han fet possible aquest llarguíssim recorregut. Aquests 140 anys són una prova precisa i concloent de la bona feina que L’Eco ha dut a terme. L’efemèride, un autèntic rècord, esdevé encara més rellevant si la situem en el context d’avui, finals del primer quart del segle XXI. Un moment en què Internet, les xarxes … Continuar llegint →