ERC es deixa seduir per la mantis Pedro Sánchez

Pedro Sánchez va ser dimecres a Barcelona per reunir-se amb Pere Aragonès, després de molts mesos de no fer-ho. El mateix dia, la vicepresidenta Vilagrà s’entrevistava amb Bolaños, i el conseller Campuzano, amb la seva homòloga Elma Saiz. Grans somriures i afectuosos copets a l’esquena. L’endemà, dijous, continuaven les reunions sobre la investidura. El PSOE i el PSC estan desplegant tots els seus recursos per escenificar, per evidenciar, l’entesa amb Esquerra Republicana. En els últims dies, el govern espanyol s’ha afanyat a complir els acords amb els republicans que dormien al calaix. Així, per exemple, més de 1.500 milions per … Continuar llegint

El amargo adiós de Ernest Maragall

Ernest Maragall ha roto el carné de ERC, como antes había hecho con el del PSC. Esta vez, sin embargo, no ha sido por discrepancias con el proyecto político. El hermano pequeño de Pasqual Maragall se ha hartado de una manera de hacer, de una forma determinada de actuar. Le pidieron paciencia, le prometieron respuestas. Pero todo el mundo tiene un límite, y él también. Y eso pese a que el cuarto de los ocho hermanos Maragall -Pasqual es lo tercero- ha visto de todo desde que el 1970 entró en el Ayuntamiento de Barcelona como informático. Han pasado cincuenta … Continuar llegint

El retorn de Carles Puigdemont i un estiu molt calent

Aquest estiu serà molt calent, políticament parlant. Sobretot si Carles Puigdemont finalment compleix la seva promesa de tornar a Catalunya quan se celebri el ple d’investidura del nou president de la Generalitat. Tant Puigdemont com Junts per Catalunya no han deixat d’insistir que l’expresident vindrà, tant si és ell el candidat a la investidura com si no. I que serà així, encara que continuï vigent l’ordre de detenció contra ell dictada pel jutge Pablo Llarena. De moment, però, tot són hipòtesis, futuribles més o menys probables. Que esdevinguin una realitat depèn, en primer lloc, de si el president del Parlament, … Continuar llegint

Oriol Junqueras, de profeta a heretge

Malgrat que els professors de Ciències Polítiques generalment el passin per alt, el factor humà resulta en política, com en totes les dimensions de la nostra existència, transcendental, clau. Les mateixes situacions, els mateixos problemes o conflictes, protagonitzats per persones diferents, produeixen indefectiblement resultats també diferents, mai iguals. Si de la Catalunya agitada, imprevisible, ciclotímica, dels darrers anys n’hem d’assenyalar dos protagonistes, aquests són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Tant és així que podríem arribar a escriure la història recent de Catalunya a partir de la competència, la desconfiança i la rivalitat entre els que han estat els líders de … Continuar llegint

Esquerra, paralizada

Seguro que a muchos de ustedes también les ha sucedido. A veces, conduciendo de noche por alguna carretera secundaria, entrevemos ante nosotros una liebre o bien un zorro. El animal, sorprendido por los focos de nuestro coche, se queda ahí en medio, paralizado, sin acertar a echar a correr en una dirección o en otra. Pese a que cada fracción de segundo cuenta, pese a saber que cuanto más tiempo siga quieta más probable es su muerte, la liebre (o el zorro) es incapaz de hacer llegar instrucciones claras a sus patas para que estas se muevan y la saquen … Continuar llegint

Lectures i selectivitat: l’epíleg d’un naufragi

Dedicar-se a ensenyar és una de les millors coses que es poden fer a la vida, a desgrat de les dificultats, les amargors i els entrebancs. Ensenyar és obrir finestres, és mostrar a algú altre les meravelles que existeixen més enllà. És acompanyar, i empènyer quan cal, perquè arribi més lluny d’on hauria arribat tot sol. És ajudar a impugnar els límits i a vèncer la desgana i la mandra. Ensenyar és també una labor incerta, perquè és com escampar llavors sobre la terra. Algunes brotaran esplèndides, altres creixeran diferents de com ens pensàvem, altres ho faran molt més tard … Continuar llegint

Rull, un político sin “instinto asesino”

Nadie habla mal de Josep Rull, ni en Junts per Catalunya ni entre sus adversarios. Todos consideran al nuevo presidente del Parlament un buen tipo. Nacido en 1968, se puede afirmar que el de Terrassa lleva toda la vida en política. A mitades de los ochenta se afilió a las juventudes de Convergència Democràtica, donde alcanzó la secretaría general. Tan patriota catalán -o más- que independentista (no es exactamente lo mismo), durante años fue visto como el joven que con más garantías y coherencia podía recoger y proyectar el legado de Jordi Pujol, por quien Rull siempre sintió fascinación. Pese … Continuar llegint

PSC, Puigdemont i ERC: el gran embolic

Transcorregut més d’un mes des de les eleccions al Parlament, i superades entremig unes altres eleccions, les europees, el panorama polític a Catalunya ha esdevingut un embolic fenomenal, un galimaties indesxifrable. Aquelles eleccions les va guanyar el PSC, però de forma insuficient. La clau perquè els socialistes puguin formar govern va anar a parar a mans d’ERC, força que al mateix temps implosionava per culpa dels seus mals resultats. Qui va quedar en segon lloc, Junts per Catalunya, malda per impedir que Salvador Illa es converteixi en president. La situació es veu travessada, a més a més, per la llei … Continuar llegint

Eixamplar la base: una bona estratègia mal executada

Hi ha estratègies que no funcionen perquè, senzillament, parteixen d’una mala teoria basada en una anàlisi errònia. I hi ha estratègies que no funcionen no perquè no siguin bones estratègies, sinó perquè, simplement, han estan mal executades. L’estratègia republicana, per resumir-ho molt, d’”eixamplar la base” crec, contra el que opinen els que avui n’estan fent estelles, que forma part de les segones, no pas de les primeres. L’estratègia d’eixamplar la base, que, de fet, es va començar a pastar en els entorns d’ERC en temps de Carod-Rovira, passa, fonamentalment, per situar l’històric partit republicà nítidament en el camp de joc … Continuar llegint

ERC (i Oriol Junqueras) al laberint del Minotaure

Els resultats de diumenge són una autèntica desfeta —colofó de les patacades de les municipals i espanyoles de l’any passat— per a Esquerra Republicana. La ruïna és inapel·lable. Ben segur —o potser no— que Pere Aragonès s’ha adonat que convocar precipitadament els comicis després del rebuig dels comuns als pressupostos va ser un error. Aragonès va contradir el manual de la sensatesa política, que diu ben clarament que sempre s’hi és a temps per a la derrota. Hauria d’haver esperat i veure-les venir. Perquè pot ser que les coses canviïn i que, per exemple, es posi insospitadament a ploure, com … Continuar llegint