Isabel Díaz Ayuso és el personatge espanyol que més s’assembla, sobretot en els pitjors aspectes, a Donald Trump. Ideològicament i en la forma, en la manera de fer. És una persona amb un atreviment il·limitat i una ignorància igualment il·limitada. Seria, com Trump, una pura caricatura si no fos perquè és perfectament real, existeix. No sols això: acumula poder i influència. Aquesta influència s’ha anat engrandint. Fa temps que vaig escriure que ella, en realitat, és algú de Vox dins els rengles del PP. Des d’aleshores, però, ha estat el conjunt del PP el que no ha deixat de desplaçar-se, … Continuar llegint →

El president Salvador Illa és un home —així ho ha demostrat en força ocasions— de tarannà moderat, de vegades tirant a conservador. És un polític d’ordre a qui li agrada l’ordre. Endreçat per naturalesa. No se li coneixen vel·leïtats woke. Es tracta d’algú, com dèiem, aferrat al seny, lluny, per tant, de les mostres d’emotivitat que tan bé circulen i que tan bons resultats donen en la política d’avui en dia. Malgrat això, hi ha un punt molt important en què la posició d’Illa, tot i que legítima, és molt naïf, a banda de poc sensata. És en l’assumpte de … Continuar llegint →

Em compto, i no em fa vergonya admetre-ho, entre les persones a qui les acusacions contra José Luis Rodríguez Zapatero han sorprès, i molt. Es pot dir que m’han fet caure de cul. Estic convençut que a molta gent li ha passat el mateix. La meva estupefacció es pot considerar, em sembla, representativa, atès que no em compto entre els seus fans, ni entre els fans del seu partit, el PSOE. Vull dir que he contemplat i contemplo la seva figura i la seva trajectòria des de la distància sentimental. Tanmateix, ni m’havia passat pel cap que Zapatero pogués ser … Continuar llegint →

Començo a escriure aquestes ratlles quan fa exactament dos anys i dos dies des que Salvador Illa va guanyar les eleccions catalanes del 2024. Com es recordarà, Illa va ser investit el 8 d’agost gràcies al vot d’ERC i dels Comuns. Va ser el dia de l’escenificació —per a mi inintel·ligible— de Carles Puigdemont apareixent i desapareixent davant d’un exèrcit de mossos desconcertats. Salvador Illa havia fet i va continuar fent un discurs basat en dues propostes. La primera, pacificar, recosir, normalitzar el país després d’uns anys —va argumentar— de confrontació estèril provocada per l’independentisme. No deia, és clar, que … Continuar llegint →