Que Gabriel Rufián i Sílvia Orriols siguin els dos polítics més populars de Catalunya reflecteix prou severament quina és la situació de la nostra política i, per extensió, l’estat d’ànim, l’estat espiritual, si ho prefereixen, del país. No m’estendré en qualificatius quant a la forma de fer ni al discurs de l’un i l’altre, ni del portaveu del grup d’Esquerra al Congrés ni de l’alcaldessa –batllessa, diu ella– de Ripoll. Basta recordar que són dos estils populistes i polaritzadors. Amb això no vull dir, de cap manera, que siguin iguals o equiparables (Rufián no gasta la islamofòbia d’Orriols), sinó senzillament que no trobo que siguin exemples de bona política, ni figures encomiables.

És significatiu també que ni Rufián ni Orriols no siguin polítics d’àmbit nacional, encara que Orriols té escó al Parlament. La popularitat de què parlàvem l’han aconseguit fora de la política nacional, entesa aquella que té com a àmbit i objecte Catalunya. Rufián fa anys i panys que és a Madrid. Orriols té el seu epicentre a la ciutat de Ripoll. On són els polítics nacionals? Doncs tots ells per sota de Rufián i Orriols, tal com indica el darrer sondeig publicat per l’ARA. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ocupa el tercer lloc. I Carles Puigdemont, el novè (penúltim). Oriol Junqueras apareix en una no tan dolenta quarta posició. A més, el seu partit, que guanya molts vots, sembla refer-se del pèssim últim cicle electoral. El problema aquí és un altre: Rufián és més popular que Junqueras tant entre l’electorat en general com entre els votants republicans en particular. Una pregunta insolent per a la direcció d’ERC: a la vista d’això, ¿el partit s’hauria d’esforçar a assemblar-se més a Rufián o bé al revés: Rufián hauria de provar d’assemblar-se més al partit?

Afegim-hi algun altre element. El canvi capital que s’està operant a Catalunya és l’ascens meteòric d’Aliança Catalana, la formació d’Orriols. Això pot canviar-ho quasi tot. Una de les conseqüències d’aquest creixement, pel que fa a la combinació de forces, és que impedirà de totes totes un nou govern independentista a Catalunya. Qui encara tingui aquest somni que se’n vagi desfent. Que se n’oblidi per molt de temps. Si abans ja era molt complicat, ara esdevindrà impossible. No ho hauran aconseguit ni el PSC ni el PP ni Vox. Ho hauran aconseguit els votants d’un partit que, ves quina paradoxa, es diu i es vol més català i més independentista que ningú altre: Aliança Catalana. Com es pot veure, el paisatge general que dibuixa el sondeig de l’ARA –que concorda amb altres estudis d’opinió anteriors– resulta entre estrany i ombrívol. I no, no és un consol que en altres llocs, pròxims o més remots, estiguin pitjor que nosaltres.

Esmentava més amunt Salvador Illa. Ell i el PSC ho tenien tot a favor per enlairar-se, però no ho fan. Es troben ancorats en una posició similar a la que els va permetre accedir al govern de la mà d’ERC i els comuns. Aquest no anar ni amunt ni avall, aquest poc entusiasme pel president i pel partit que governa la Generalitat en solitari també ens remet al moment poc lluminós, tan poc il·lusionant, que col·lectivament estem travessant. Els socialistes van prometre fer funcionar Catalunya després dels anys, van sentenciar, de desgavell independentista. Quan algú promet bona gestió –que és el mínim que es pot prometre– i després de dos anys la percepció no és d’indiscutible eficàcia governamental, sinó d’un país a punt del col·lapse, amb les costures a punt de fer un pet, no es poden esperar aplaudiments.

Una altra cosa que haurà aconseguit Aliança serà relegar Junts per Catalunya, hereu polític de Convergència Democràtica, a una escandalosa cinquena posició. Els d’Orriols estan vampiritzant de fa temps el partit de Puigdemont, d’on provindrien la majoria dels seus vots. Hi ajuda molt la debilitat estructural que evidencia Junts, que no aconsegueix mostrar-se com un projecte clar, solvent i fiable. Menys encara il·lusionant. Vist des de fora, és com si Junts no hagués fet els deures, com si tot fos provisional i improvisat. Com si tot estigués pendent i a l’espera del líder, Puigdemont. Com si tot ho fiessin al dia del retorn somiat, com si esperessin una nova albada. Aquesta flaquesa de Junts l’evidencia el fet que, a més de marxar cap a Aliança, els seus electors marxin també, atenció, en direcció a ERC. És com una esponja que no sols no absorbeix, sinó que perd l’aigua que guardava a dins. No hi ha cap altre partit amb una parròquia amb tants dubtes.