El trencament de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez, o de Junts per Catalunya amb el PSOE —que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els militants de Junts estan votant—, presenta tot un reguitzell d’elements de naturalesa ambigua i paradoxal. Fins i tot contradictòria, segons com es miri. Diríem que presenta una qualitat quàntica i regida pel principi d’indeterminació, el qual, extrapolat, significa que, com el gat d’Erwin Schrödinger, que podia estar mort o viu a la vegada, la ruptura és alhora realitat i irrealitat, és alhora vigent i no vigent, existent i no existent. Anem per parts i fixem-nos en … Continuar leyendo →

Oriol Junqueras no és Leonardo DiCaprio, però, no sé ben bé per quins set sous, per quina mena d’estranya associació d’idees o de capriciós guspirejar neuronal, dimarts vaig emparellar-los l’un amb l’altre. En concret, em va venir al cap la pel·lícula The Revenant (és a dir, el ressuscitat, el renascut), on DiCaprio, com Junqueras, llueix una senyora barba. La pel·lícula és llargota, com extensa va resultar la conferència del líder d’ERC després d’una eternitat de no dictar-ne cap ni una. El cas és que l’ocasió pagava la pena. Junqueras va omplir de gom a gom l’Auditori de Barcelona, fins on … Continuar leyendo →

Salvador Illa, això no se li pot negar, és un professional afanyós de la política. Dimarts tocava anar a Brussel·les i obsequiar Carles Puigdemont amb una bossa de sugus, aquella llaminadura inventada per Suchard i que tan feliços ens va fer de petits. El sugus es troba a mig camí entre el caramel i el xiclet, i té la particularitat que se’t fon a la boca sense que pràcticament te’n puguis adonar. Puigdemont devia ser, com tants de la seva i la meva generació, un amant dels sugus —els meus preferits eren els de taronja i els de llimona—, perquè … Continuar leyendo →