Negocios, rencores y amateurs

En castellano se constata que “Donde las dan, las toman”, mientras que en catalán se usa otra expresión similar, que advierte “Tal faràs, tal trobaràs”. La idea condensada en estas dos frases parece que inspiró la maniobra de Junts per Catalunya de pactar el gobierno de la Diputación de Barcelona (casi 1.000 millones de euros de presupuesto, la más potente de España) con los socialistas. Diríase que los posconvergentes han querido hacer probar a ERC su propia medicina. Junts per Catalunya vivió la oleada de pactos en los ayuntamientos -especialmente el caso de algunos muy emblemáticos- como un ataque, cuando … Continuar leyendo

Para eso le votaron

El independentismo catalán hizo oír su voz dentro y fuera del Parlamento Europeo de Estrasburgo. Dentro, porque el eurodiputado Mattew Carthy, del Sinn Féin, dirigió una nueva interpelación a Antonio Tajani, el presidente saliente del Europarlamento, para que respondiera sobre Catalunya. Tajani, antiguo portavoz de Berlusconi y que tanto ha maniobrado contra el independentismo, calló ante la invectiva del irlandés y ante la indignación de los eurodiputados -algunos de los cuales blandiendo imágenes de Puigdemont, Junqueras y Comín- que apoyan la causa independentista al entender que están en juego las mismas bases de la democracia. Fuera, unas diez mil personas, … Continuar leyendo

Trump, el canvi climàtic i la batalla partidista

Arran del terrible incendi de la Ribera d’Ebre i de les condicions que s’auguren per a aquest estiu, quan possiblement ―tant de bo que no― tindrem focs molt importants i destructius, es torna a debatre amb força sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències. Assenyalen els experts que un estiu molt calorós o qualsevol episodi puntual no es pot extrapolar automàticament com a prova del canvi climàtic. Sí en canvi les tendències. I les tendències són clares: el canvi climàtic és una realitat. Un greu problema que, a més, té unes característiques que el fan especialment complex. La primera … Continuar leyendo

Trump i el debat democràtic

Donald Trump és un paio extraordinari, és a dir, algú fora del normal. No té res a veure amb el que els europeus entenem per un polític, ni tampoc amb el que fins ara s’havia entès per polític als Estats Units. No segueix cap pauta racional pel que fa a la seva conducta i a la forma d’expressar-se, sovint menyspreadora, incloent-hi els insults. Simplement, fa el que li surt del barret, el que li dona gana. No escolta. Com ell mateix ha proclamat, l’única persona del govern que compta és ell. Han estat molts els experts que n’han elaborat perfils … Continuar leyendo

Divorcios, traiciones y lágrimas

Nadie ha conseguido salir indemne de las investiduras de alcaldes y alcaldesas. La enrevesada y tensa situación catalana explica, seguramente, las dificultades de los partidos a la hora de llegar a acuerdos. En pueblos y ciudades a lo largo del país se han producido alianzas impensables, auténticas batallas de pullas y reproches, y desenlaces sorpresa. La supuesta ‘germanor’ entre independentistas no ha aparecido por ninguna parte. Se han sucedido los agarrones por los pelos, los arañazos y las patadas en la espinilla entre republicanos y posconvergentes (sí: los que gobiernan juntos en la Generalitat). Un pimpampum penoso, lamentable, de esos … Continuar leyendo

Ajuntaments: ERC té un pla

Barcelona és una cosa i la resta de municipis catalans, una altra de diferent. La capital és una qüestió de política nacional, mentre que la resta és, sobretot, política local, s’insisteix. Hi estic d’acord. A l’hora d’analitzar una i altra cosa ho hem de fer amb ulleres diferents. M’estendré poc en Barcelona, on Ada Colau ha preferit pactar amb el PSC i obtenir els vots de Valls (que no són ni seran de franc) més que no pas governar amb el partit amb el que clarament més coincideix: ERC. Per què? La resposta és simple: perquè volia l’alcaldia. Les polítiques … Continuar leyendo

La Cambra no es una anomalía

La conquista de la Cambra de Comerç de Barcelona por parte de la candidatura ‘Eines de País’, impulsada por l’Assemblea Nacional Catalana, pilló absolutamente por sorpresa a las grandes empresas acostumbradas a hacer y deshacer a su gusto. Daban por sentado y entendido que la Cambra era su casa, por lo que el resultado de las elecciones les dejó atónitas, desconcertadas. La primeras reacciones no fueron elegantes, sino fruto del enfado y el mal humor. Es comprensible. La operación fue un auténtico ‘blitzkrieg’, una guerra relámpago, un golpe sorpresivo y fulminante. Impresiona el alarde de precisión y eficacia demostrado por … Continuar leyendo

El festeig d’Ada Colau i Mefistòfil

Mefistòfil, el dimoni que simbolitza la temptació, ronda impúdicament Ada Colau. I ella es deixa festejar. Va perdre les eleccions, però Mefistòfil la pot mantenir al capdavant de la ciutat. Només cal que l’antiga activista antisistema, faci una cosa: vendre-li la seva ànima (i la del seu projecte polític). El preu és alt, però l’ambició i l’avidesa d’Ada també. Mefistòfil ofereix, sedueix, posa en safata. Insisteix, pressiona. L’angelical Ada es deixa festejar. De moment, ha insinuat que tal vegada sí que optarà a l’alcaldia i permetrà que Manuel Valls l’encimbelli. Mefistòfil somriu, aquesta és exactament l’oferta. Valls xiuxiueja a l’orella … Continuar leyendo

Cuidado con los espejismos

Los espejismos no son infrecuentes, pero eso no los hace menos peligrosos. Pueden llegar a desorientar hasta el punto de conducir rápida e inadvertidamente a un destino fúnebre. Como es sabido, los espejismos, esas trampas perceptivas, se originan al atravesar la luz del sol capas de aire de distinta densidad. Pueden hacer que las cosas -un frondoso oasis, por ejemplo- parezcan cercanas cuando se hallan alejadísimas, e invierten las imágenes, de forma que lo que está del derecho parezca del revés. El espejismo, entiéndase como metáfora, es hoy el peor enemigo al que se enfrenta el mundo posconvergente. La victoria … Continuar leyendo

Colau perd en l’esprint final

Va succeir. El destí va tancar-se sobre si mateix i el germà petit, Ernest, va emular el seu germà gran quasi trenta-set anys després, els que han passat des que Pasqual Maragall va convertir-se en alcalde de Barcelona. Ernest Maragall evoca també l’esqueixament del PSC en els últims anys, que ha perdut gran part del seu sector catalanista. ERC se la va jugar, se la va jugar molt, en elegir el seu candidat i l’aposta, l’experiment, li ha sortit bé. Molt ajustadament, però li ha sortit bé. L’ hegemonia republicana a la política catalana es va consolidant, entre d’altres coses … Continuar leyendo