Tiempo suspendido

A la manifestación del Onze de Setembre acudió mucha gente, muchísima, aunque menos que otras veces. Las dos cosas son ciertas. Como confesaron los organizadores, esta era la convocatoria más difícil desde que, en el 2012, empezaron las grandes manifestaciones con motivo de la Diada Nacional. El ambiente era más silencioso, más calmo, menos burbujeante y festivo que los otros años. Siempre resulta un ejercicio temerario intentar evaluar el espíritu colectivo, pero diría que en el ambiente flotaban decepción, tristeza y enojo. Y también determinación, tozudez, sentido de la dignidad y firme lealtad a unos ideales. La manifestación llegaba en … Continuar llegint

No n’espereu res de Pedro Sánchez

“Lasciate ogni speranza voi ch’entrate” (“Abandoneu tota esperança els que aquí entreu”). Com tot aquell que gosés travessar el llindar de la porta dels inferns de Dante, l’independentisme hauria de deixar de tenir esperança en Pedro Sánchez, el qual ha decidit que del laberint català no en vol saber res. Molt menys, encara, esclar, es planteja trobar una solució al que és el problema més important que té Espanya. Sánchez no dialogarà amb els independentistes i tampoc reprendrà els contactes que es van interrompre després de la trobada al Palau de Pedralbes el desembre passat. Des d’aleshores, el tancament de … Continuar llegint

En el oscuro y confuso túnel

Vamos dejando el verano atrás y nos damos cuenta de que, como antes, seguimos muy dentro del túnel descorazonador de la política catalana y española (por no mencionar la europea y mundial). Un túnel oscuro, en el que lejos de intuirse la salida, las sombras se hacen cada vez más densas. Se acerca la sentencia del ‘procés’ -que no será amable, sino lo contrario- mientras el independentismo sigue abismado en sus propias y clamorosas contradicciones, nacidas de la incapacidad de los políticos y las entidades de compartir un análisis de los hechos y un mapa estratégico con el que guiarse … Continuar llegint

Muerte, armas y cultura en EEUU

Se suceden, continúan sucediéndose en EE UU, las matanzas causadas por civiles armados. Todo apunta además que, a pesar de todo, van a seguir repitiéndose una y otra vez. Había muertos antes de Donald Trump y los habrá después. Lo que ha hecho el presidente, insistiendo en insultar y menospreciar a los inmigrantes, es situarlos más cerca del punto de mira. El estupor y azoramiento que, como europeos, sentimos tras cada tiroteo en un instituto, un supermercado o una avenida solemos despacharlo concluyendo que los estadounidenses están mal de la cabeza, o tirando de teorías conspirativas, como, por ejemplo, que … Continuar llegint

Sánchez, guardià de la Transició

La situació de bloqueig que pateix Espanya mentre transcorre un estiu asfixiant presenta alguns trets inquietants, estranys i diferents de les dificultats a l’hora de formar govern després de les eleccions del 2015 i 2016. La crisi actual tampoc s’assembla a la que, amb certa freqüència, travessen altres estats del nostre entorn. Existeix la tendència d’analitzar el conflicte actual situant el focus en la personalitat dels actors que tenen d’un rol determinant. Una altra aproximació, igualment legítima, consisteix a aprofundir en l’observació de les estratègies respectives i en l’avaluació de la seva eficàcia a l’hora de procurar els objectius buscats, … Continuar llegint

Ens calen polítics ben pagats

En una decisió que estic segur que havia rumiat llargament, Ada Colau va apujar-se el sou així que va ser investida de nou alcaldessa. Al marge de penjar de nou el llaç groc al balcó consistorial, va ser una de les primeres decisions que va prendre. Concretament, Colau ha passat de percebre 2.200 euros nets al mes a 3.100. Així, Barcelona en Comú rep ara una proporció més petita del sou de l’alcaldessa. Els comuns, doncs, rectifiquen. Esmenen parcialment aquell seu discurs populista segons el qual els polítics eren uns privilegiats, uns aprofitats, que cobraven massa. Tot i saber que … Continuar llegint

Albert Rivera, atrapat en el seu laberint

Oblidem-nos ara de la fal·lera de Pedro Sánchez per preservar el sistema, el dit règim del 78, d’elements estranys i distorsionadors. I oblidem-nos també del narcisisme de tots plegats. I fixem-nos per un moment en el quart home del vodevil, Albert Rivera. Rivera va ser acuradament seleccionat pels rics i els poderosos, una bona colla d’ells amb taula reservada a l’Ibex 35. El van fitxar de la pedrera catalana per tal d’apuntalar el sistema de poder espanyol en un moment en què trontollava. Rivera, per la seva banda, es va creure que ell i Ciutadans serien el relleu del PP … Continuar llegint

Inmadurez y narcisismo políticos

El escenario. Visto lo visto últimamente y en el pasado, tenemos dos posibilidades. O cambiar las reglas de juego para adaptarlas a la particular cultura política española o, si no, cambiar la cultura política española (algo mucho más difícil, pero absolutamente recomendable). Si en España cuesta horrores ponerse de acuerdo y gobernar en coalición, una alternativa es modificarlas reglas para que, quien gane las elecciones, reciba un plus, un bonus, y lo tenga más fácil para formar gobierno (esto es lo que, precisamente, se ha apresurado a proponer Pedro Sánchez). Existen bastantes ejemplos de sistemas que disponen de mecanismos de … Continuar llegint

La nostàlgia segons Almodóvar

Submergint, inert, envoltat del blau d’una gran piscina. Amb els ulls clucs, com un nadó al sac amniòtic. Així comença ‘Dolor y gloria’, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar. Els 108 minuts del film són un exercici de memòria i de nostàlgia. Una i altra cosa resulten en aquest cas pràcticament sinònims. Passada una certa edat, un, si és una persona mitjanament sana, prefereix no rabejar-se en les males estones, les equivocacions o la rancor. Opta per recordar allò que el commou. Allò que realment compta. És, probablement, una marca de la nostra evolució com a espècie. De l’instint humà … Continuar llegint

La CUP no demana perdó

La CUP es va reunir diumenge a Celrà (Gironès) per fer balanç i discutir el seu futur estratègic i organitzatiu. Va ser, diuen les cròniques, un debat, a més de llarg, molt viu. No consten aquest cop empats miraculosos. El debat estratègic no ha produït cap reconeixement d’equivocacions, ni tan sols de relliscades, durant el llarg procés que va conduir al fracàs posterior al 27 d’octubre del 2017. Només algunes al·lusions genèriques a possibles errors. Tampoc no va sortir cap dels dirigents, ni crec que surti, a demanar perdó per haver contribuït, a força d’un incessant torpedinament, a l’enfonsament final … Continuar llegint