La darrera onada de consultes populars sobre la independència va tenir lloc diumenge amb els mitjans de comunicació mirant cap a una altra banda i amb tothom lògicament alarmat per la crisi i inquiet davant la poca solidesa i constants bandades de l'indocumentat Zapatero. Diumenge, doncs, el clima era diferent de la primera vegada, quan Arenys de Munt va acaparar tots els focus i va mobilitzar l'espanyolisme d'aquí i d'allà -Falange inclosa-, el govern Zapatero i les cúpules dels partits, CiU i ERC especialment. Ara els focus han estat menys, i menys resplendents, i el cas que tots aquests actors n'han fet ha estat menor, però les consultes s'han produït amb total normalitat i amb una participació mitjana que, si ho traslladéssim al cens oficial, seria del 22,8 per cent, percentatge al meu entendre molt respectable.

¿ES POT CONCLOURE dels referèndums de diumenge que Catalunya vol la independència? No. Ni que la rebutja tampoc. Perquè el que va succeir diumenge no és més, ni tampoc menys, que l'expressió de les raons i les passions de molta gent d'aquest país. És un missatge bastant fàcil d'entendre: qualsevol persona desitja que el seu país -una altra cosa són aquells que no consideren que Catalunya sigui el seu país- pugui decidir sobre el futur. Ningú no ha nascut volent ser esclau, oimés quan se sent no sols maltractat, sinó sovint insultat per l'amo.