La extrema derecha ocupa el vacío

Aún siéndolo, lo más grave no es que, y perdonen la caricatura, Borja, coronel del Ejército del Aire, vecino de El Pardo, hijo y nieto de militares franquistas, vote a Vox. Lo que nos debiera de interpelar profundamente es, en cambio, el caso de Pili, dependienta ahora en casa por un erte, madre de tres hijos y con el marido en el paro. Pili va a apostar por Vox, igual que Borja y tantos otros en El Pardo o en las zonas más pudientes de Madrid. Pero, sin embargo, ella no vive en un barrio rico, sino en un barrio … Continuar llegint

ERC i JxCat: es busca consultor matrimonial

S’allarguen com un xiclet les negociacions per tractar de bastir un govern independentista. Han quedat enrere el 14 de febrer, el 14 de març i el 14 d’abril. Es continuen negociant les clàusules de la nova etapa de convivència entre ERC i JxCat. S’han invertit moltes energies en dissenyar grups, comissions i mecanismes de coordinació de tota mena. Després de com va anar la darrera legislatura, calen totes les precaucions. Oimés entre gats escaldats. Tanmateix, no són només mesures de vigilància i seguretat. Per no patinar, per no barallar-se, per intentar saber què rumia l’altre. Elements preventius. Amb això, però, … Continuar llegint

Madrid y Catalunya, en las antípodas

Si en los últimos años Catalunya se ha ido desplazando políticamente hacia el independentismo y hacia la izquierda, lo que amenaza con confirmarse dentro de unos días en la Comunidad de Madrid es justo lo contrario: se convierte en cada vez más españolista –un determinado tipo de españolismo– y de derechas –un determinado tipo de derechas–. Con mucha probabilidad, el próximo 4 de mayo por la noche Catalunya y Madrid, Madrid y Catalunya, también sus capitales, estarán más distanciadas que nunca. Las sensibilidades mayoritarias en ambos lugares habrán alcanzado para entonces su punto máximo de separación, de alejamiento. Se hallarán … Continuar llegint

Per què ERC no ha negociat bé

Esquerra Republicana va endegar malament, molt malament, les negociacions. Ja abans del 14-F el seu presidenciable havia insistit en la idea d’un govern ampli que abastés des de la CUP fins al PDeCAT, passant per Junts. Un clar despropòsit, però, bé, en la campanya i en la precampanya se’n diuen moltes, de coses. El problema és que la cosa no va quedar aquí. Un cop amb els resultats del 14-F a la mà, ERC va voler actuar com si el seu somni s’hagués acomplert, és a dir, com si hagués guanyat JxCat de pallissa, tot provant de convertir el partit … Continuar llegint

Rocío, Antonio David i la indústria de la porqueria

No he pogut reprimir la meva sorpresa davant la polseguera –audiències milionàries, xarxes socials incandescents, polítics fent grans escarafalls– que ha aixecat un programa en què la filla de Rocío Jurado, cantant ja traspassada, acusava el seu exmarit de maltractaments psicològics i físics. Les declaracions arribaven fa uns dies, més de vint anys després del divorci (van estar casats del 1996 al 2000). Va escriure John Locke que hi ha tres tipus de llei. La llei de Déu, la llei dels homes i “la llei de l’opinió o la reputació”. Deixem Déu tranquil i anem a la llei dels homes. … Continuar llegint

Consell per la República: tots tenen raó (en part)

El pitjor infern de Carles Puigdemont és convertir-se en un Tarradellas postmodern. Quedar arraconat en un angle mort de la memòria, ocult en un revolt de la història. És un malson que comparteixen els seus partidaris i també molts altres catalans. No ho volen per injust, i també perquè seria renunciar a un actiu ―Puigdemont i els altres exiliats― que s’ha demostrat molt eficaç en la lluita a favor de la causa de l’autodeterminació i la independència. Puigdemont, i molta gent amb ell, no està disposat a llargues dècades d’oblit tot refiant-se que, algun dia, una carambola faci que les … Continuar llegint

Mejor bien que pronto y mal

Hacen grandes aspavientos en las redes, en las radios, las televisiones, las columnas de opinión. Se escandalizan. Denuncian. Sean independentistas o de los que darían un brazo para borrar al independentismo del mapa. Todos con una misma exigencia: hay que formar gobierno en Catalunya ya. Rápido, rápido, no podemos perder un minuto más.No comparto tanto arrebato. Empecemos por señalar una obviedad. No es cierto que no haya Govern. Lo hay. En funciones, pero lo hay. En cuanto a las prisas para alcanzar el pacto, soy de los que, visto lo ocurrido durante la pasada legislatura, prefiero que este se cierre … Continuar llegint

Arrimadas, Ayuso, Álvarez de Toledo: tres dones en la tempesta

La primera de les nostres polítiques és l’andalusa Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981). Després de la debacle sense pal·liatius de Ciutadans el passat 14-F, alguna cosa dins seu l’empeny a actuar. De guanyar espectacularment a Catalunya, a penúltims de la fila. Sent que ella és culpable del que ha succeït, almenys en part. Decideix, doncs, moure fitxa. Com Eva, es deixa seduir per la serp, el PSOE, que li brinda una mica de poder a Múrcia. Pedro Sánchez és la serp loquaç i de pell lluent, i li dona tota classe de garanties. S’aliarà amb el PSOE i … Continuar llegint

Els treballs d’Aragonès

En política les regles de l’aritmètica exerceixen una força inapel·lable. S’acaben imposant. Així està passat al dificultós procés cap a la formació del nou Govern, que, tret d’un monumental accident, acabarà sent presidit per Pere Aragonès. El de Pineda de Mar es convertirà, amb diferència, en el president més jove des del restabliment de la Generalitat. El seu pas per la vicepresidència la passada legislatura no va ser fàcil, al contrari. Però el que té per davant s’assembla als Dotze Treballs d’Hèracles (més conegut com a Hèrcules, el seu nom romà). Recordem que tals treballs –jutjats com impossibles– li van … Continuar llegint

La CUP, una pedra (grossa) a la sabata

Poques, molt poques han estat les alegries de l’independentisme en els darrers temps. Si de cas, algunes victòries parcials, alguns èxits, com ara les que s’han obtingut davant la justícia europea. Més enllà d’això, la darrera legislatura, la de Quim Torra, ha estat digna de ser oblidada. Amb un president que, volgudament, per una punyetera pancarta, va fer la fi del cagaelàstics. Però resulta, ai las!, que una bona part del votant independentista és d’acer inoxidable i ho aguanta tot. I així és com el passat 14 de febrer, a desgrat dels seus esguerros i pecats, els partits independentistes van … Continuar llegint