El (re) trobament amb el pare

Posant l’esquena dreta, un ancià condueix una furgoneta pickup amb un barret de propaganda on hi diu -falsament- que ha guanyat un gran premi. A la caixa de la furgoneta, un compressor d’aire acabat de comprar. Woody Grant no hauria de conduir, però ho fa. Als peus del seient del conductor s’hi ajup, perquè no el vegin, el seu fill David. La pickup brilla mentre travessa majestuosament -perquè tothom ho vegi- el carrer principal del poble d’on el Woody és originari. Uns quants veïns el veuen. Entre ells, el malvat antic soci del Woody i la xicota de la seva … Continuar llegint

Patrícia Plaja i la depuració desbocada

Diu l’article 155 de la Constitució espanyola, en el seu primer punt, que el govern espanyol “podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla [Comunidad Autónoma] al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general”. I afegeix, en el segon punt, que: “Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”. Retinguin dos conceptes i tinguin-los presents en llegir les ratlles que venen a continuació: “interès general” i “instrucciones a todas las autoridades”. A Catalunya, el que s’ha fet, … Continuar llegint

De bombolles i realitats paral·leles

Escrivia fa uns quants dies en aquestes mateixes pàgines, referint-me a la dificultat de l’espanyolisme per admetre els fets que qüestionen el seu relat, que «l’obstinació és marca de la casa. Es parla amb freqüència de la realitat paral·lela independentista. A l’altre bàndol, la bombolla té parets de ciment armat». Per descomptat, refugiar-se en les pròpies conviccions no és una temptació exclusiva de l’espanyolisme o l’independentisme, o de part d’ells, sinó una cosa molt humana. Humana i universal. Per això, la cèlebre sentència atribuïda al britànic Keynes, que hauria afirmat que «quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió, ¿què fa … Continuar llegint

Puigdemont, capficat i poderós

En l’entrevista que li va fer Vicent Sanchis, director de TV3, vaig trobar-hi un president Puigdemont diferent del que és habitual. Dediquem avui, si els sembla, unes quantes ratlles a les impressions i a les intuïcions, si es vol dir així. Primera impressió: el vaig trobar més tens, més capficat, reconcentrat, més absorbit per una mena de força de gravetat interna. Em va semblar una mica allunyat del Carles Puigdemont afable, distès, d’esperit esportiu que estem acostumats a veure. Com si a dures penes pogués dominar el mal humor, un mal humor que no em va semblar producte del moment, … Continuar llegint

Preparar el medio maratón

El soberanismo y, con él, los que aman a la justicia, han experimentado alegría y alivio gracias a algunas noticias recientes sobre el proceso catalán. En primer lugar, por supuesto, el rechazo rápido y contundente de los jueces alemanes a la acusación por sublevación contra el ‘president’ Puigdemont formulada por Llarena. La prosa de Llarena, una vez traspasados los Pirineos, se revela como lo que es: pura quincallería ideológica. Veremos cómo acaba finalmente el asunto. Otra alegría llegó luego de la mano del juez español Diego Egea -hay quienes conservan el sentido común- que mandó a su casa a la … Continuar llegint

Espanya, en un camp de mines

De fa ja un temps que estic convençut que l’afer dels líders catalans a l’estranger esdevindrà un horrorós camp de mines per al govern espanyol. Un autèntic fangar del que li serà impossible escapar-ne indemne. Més aviat, vaticino, en sortirà cobert fins dalt de fang o de coses pitjors. Fins ara, els poders de l’Estat, entre els quals el govern Rajoy n’és un, potser el més important però ni de bon tros l’únic, havien aconseguit anar controlant la situació. Sí, hi hagut protestes internacionals, de la premsa, de polítics i personalitats, d’Amnistia Internacional i del comitè de Drets Humans de … Continuar llegint

Rajoy, Puigdemont y Urkullu

Periodistas y la ‘troupe’ habitual de propagandistas han tratado de cargar toda la responsabilidad de la declaración de independencia del 27 de octubre sobre Carles Puigdemont. Incluso Santi Vila, quien fue persona de confianza del ‘president’, ha apuntado que si Puigdemont no lo hubiera hecho no habría ni artículo 155 ni líderes independentistas encerrados (obviando que los Jordis se hallaban ya injustamente entre rejas). Vila saltó del barco en el último minuto, pese a haber prometido, como hicieron solemnemente y uno por uno todos los ‘consellers’, no hacerlo fuera cual fuera el desenlace. Son muchos los esfuerzos invertidos en forjar … Continuar llegint

El segrest dels nostres fills

«Vols fer el favor de deixar el mòbil?» Aquesta és una de les frases que més repeteix avui qualsevol adult que es relacioni amb nens, adolescents o joves. Tothom que tingui fills o que treballi en una escola, institut o –fins i tot– universitat sap perfectament què es vol dir quan s’esmenta el problema del mòbil. Entre pares i educadors és una preocupació, un assumpte que els amoïna vivament, una interferència. Una qüestió que afegeix moltes dificultats a la relació amb infants i joves. Als adults els inquieten un grapat d’aspectes vinculats als mòbils. Alguns d’aquests aspectes es fan extensibles … Continuar llegint

El malson del treballador insomne

Un dels invents humans més importants és, sens dubte, el temps. El mateix concepte, primer, i la forma de relacionar-nos-hi i mesurar-lo, després, han modelat, formatejat, el nostre pensament d’una manera radical. Que el temps, la idea que en tenim, és un constructe cultural resulta fàcil de comprovar. Només cal viatjar una mica pel món per adonar-se’n. Tanmateix, si un és observador i no vol invertir-hi tants recursos, en té prou visitant alguna comarca agrícola i endinsant-se en el temps del pagès. Sí: els pagesos, la gent del camp del segle XXI, encara tenen un temps que no és el … Continuar llegint

Con la CUP hemos topado

No es que la CUP se ponga farruca, es que está en la naturaleza del escorpión acabar con la rana, aunque eso suponga la muerte de ambos. Los electores fueron responsables al recortar su representación a solo cuatro diputados. Pero el azar, los jueces y el Tribunal Constitucional han hecho que esos cuatro diputados sigan siendo demasiados. Al haber dos diputados en Bruselas (Carles Puigdemont y Toni Comín) que no pueden votar, la suma entre Junts per Catalunya y ERC queda reducida a 64 representantes, uno menos que los del unionismo (Ciudadanos, socialistas y PP). Aunque por otros caminos, se … Continuar llegint