Reivindicar la política democràtica, reivindicar més política, mentre la tempesta udola i ens continua castigant molt durament pot semblar una excentricitat i fins i tot una provocació, però no ho és en absolut. Si un prova d’identificar les causes de la crisi de les anomenades subprime –¿se’n recorden?–, que és com va començar el malson, s’adonarà que les temeritats i els abusos d’alguns van trobar la seva condició de possibilitat en l’estovament de les normes i el relaxament dels controls. Les grans firmes financeres van aconseguir torçar la política utilitzant tàctiques variades, l’èxit de les quals, en el fons, revela que les forces econòmiques són avui més poderoses que les polítiques, també en el cas de la potència encara hegemònica al món, els Estats Units.

A EUROPA la crisi pressiona sobre els deutes tant públics com privats. En el cas espanyol, l’enorme deute privat va servir durant anys per fer circular els diners i inflar una bombolla immobiliària que, igual que totes les bombolles, estava destinada a esclatar. A Espanya això va passar perquè la política no va regir sobre l’economia com corresponia. Ni el Govern ni institucions com el Banc d’Espanya van servir, com era el seu deure, per evitar la catàstrofe. L’economia s’havia desempallegat de la política.

En la manera com s’intenta orientar la sortida de la crisi a Europa també hi veiem com la política en el seu sentit ple està sent subvertida per la llei del més fort. Així, mentre Alemanya i el Bundesbank dicten el que s’ha de fer, a la resta de governs no els queda cap altre remei que obeir, mentre la Comissió Europea fa molt que ha desaparegut del nostre horitzó. Tot i ser discutida i discutible, l’austeritat radical per a tots, sense distincions, que en bona part és conseqüència de la història i la cultura alemanyes, amb prou feines topa amb oposició en els nivells decisoris.