Nada que corregir: insistir

Cuando uno tropieza con una piedra en el camino, debe levantarse y, por encima de todo, intentar no tropezar con ella de nuevo. Cuando uno no es capaz de saltar un muro debe entrenarse duro para poder conseguirlo. Cuando uno fracasa antes de volver a intentarlo ha de analizar por qué fracasó. Todo ello parece obvio, ¿verdad? De hecho, la historia del ser humano no es más que un enfrentamiento sostenido contra sus limitaciones y la búsqueda de maneras de adaptarse a las dificultades del entorno. Pese a ello, una parte del independentismo parece tener grandes dificultades para reconocer los … Continuar llegint

Puigdemont, ERC i el centredreta

La tècnica aplicada ha estat de manual i sense manies ni miraments. Maniobra d’encerclament, primer, i atac frontal, després. Ja feia temps que el president Puigdemont havia anat fent recular Marta Pascal fins a situar-la molt a prop del barranc. La setmana passada va arribar l’empenta decisiva -que va engegar amb la presentació de la Crida Nacional per la República. Pascal i la seva direcció havien anat fent passes enrere a vegades per por, molt sovint per responsabilitat. Al final, les forces reunides per Puigdemont eren tan grans -puigdemontistes, molts patriotes que creuen que cal estar amb l’expresident, antics masistes, … Continuar llegint

Problemes a Matrix

“Puigdemont i Junqueras viuen a Matrix”. La idea que l’independentisme s’ha auto-enganyat –i es continua enganyant- és un lloc comú freqüentat per l’unionisme radical, el mateix que parla de “colpistes”, “supremacistes” o “nazis”. Una de les persones que més ha abusat del símil fílmic és Inés Arrimadas. Insistir que l’independentisme no toca de peus a terra, que viu en un món irreal, en una gran ficció, és una manera com una altra de desacreditar-lo i afirmar que qui realment coneix i actua en la ‘realitat real’ és l’espanyolisme. És un intent barroer, però segurament efectiu, d’apropiar-se de la veritat. ¿Vull … Continuar llegint

El rei va amb Soraya o amb Casado?

El pare de l’actual rei, Joan Carles I, potser no estava tan preparat -ens han repetit els propagandistes- com Felip VI, però, com ell deia, i en presumia, tenia molt bon nas. Instint. El que sembla realment és que el seu fill ni és el ‘preparao’ que ens han venut ni, per descomptat, en té gaire de nas. El cas català n’és la prova més fefaent, però, com veurem, no l’única. Felip VI va començar negant-se, trencant amb la tradició i el respecte institucional, a rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, en ser elegida l’octubre de 2015. No s’hi … Continuar llegint

Ganar tiempo, ganar fuerza

Repetirán algunos, en un tono quizá de suficiencia, quizá de aburrimiento, que lo mejor de la reunión de este lunes no es otra cosa que la propia reunión, esto es, que haya tenido lugar. Es cierto, aunque, a su vez, entraña un error mayúsculo, tremendo, tomárselo con suficiencia o aburrimiento. Como todo el mundo sabe, la reunión no tenía como meta abordar el gran asunto sobre la mesa: la voluntad de una gran mayoría de catalanes de decidir el futuro de Catalunya por la vía democrática del referéndum, es decir, la autodeterminación. Ninguno de los dos presidentes, ni Pedro Sánchez … Continuar llegint

¿Quién conquistará Barcelona?

“Barcelona es poderosa / Barcelona tiene poder”, cantaban los Manolos. Y es cierto. Más allá de constituir el núcleo del área urbana que la rodea y de ser la capital de Catalunya, Barcelona tiene una influencia sobre el conjunto del país que va más allá y que, en muchísimos aspectos, la convierte en absolutamente determinante. Todos los partidos son conscientes de la fuerza política y simbólica de mandar en el primer ayuntamiento de Catalunya. Por eso ya hace tiempo que barruntan sobre la próxima ‘batalla de Barcelona’. La fragilidad que caracteriza el gobierno de Colau -solo 11 concejales de 41- … Continuar llegint

¿L’independentisme té dues ànimes?

Hem observat, a vegades atònits, com l’independentisme anava mostrant dues maneres diferents de veure la realitat i, en conseqüència, d’actuar. Això ja era així abans, però es va començar a fer molt evident en acostar-se l’1-O -quan una part del govern català va preferir sortir-ne- i va arribar al zenit després d’aquella jornada històrica, durant la qual uns tibaven per la declaració unilateral d’independència i els altres per convocar unes noves eleccions. Això ha seguit així, amb una curiositat gens menor: alguns dels que animaven fervorosament a tirar pel dret i llançaven acusacions de traïció -ERC- són ara els abanderats … Continuar llegint

El populisme, ‘lladre de cossos’

El món o, més ben dit, el que anomenem de manera prou ambigua l’ordre mundial sembla haver entrat en una etapa d’extrema fragilitat. Les asimetries econòmiques produïdes per la globalització hi contribueixen. La deriva proteccionista i unilateral nord-americana, també. La consciència xinesa d’haver esdevingut ja en una gran potència amb tots els ets i uts. L’envalentiment rus. L’islamisme radical assassí. L’afebliment real i també moral del projecte europeu… Les causes no s’acaben aquí, en són moltes. També el populisme, un artefacte antic que, tanmateix, s’estén avui pel món. El populisme avança en les societats democràtiques, incloses les més avançades. Creix … Continuar llegint

Tom Wolfe: realitat i ficció

El destí va voler que al mes de maig morís Tom Wolfe, el Balzac de Park Avenue. Wolfe ocupa un lloc d’honor en el meu particular santuari de grans periodistes. L’acompanyen una colla d’altres noms, però ell és el primer per qui vaig sentir una admiració insubornable. Sempre m’he maleït per no haver provat de conèixer-lo quan, el 2013, va ser a Barcelona, com sí que havia pogut conversar amb dos altres membres del meu santoral: Kapuscinski (el 2005, per rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Ramon Llull) i Talese (el 2011, quan va pronunciar una conferència a … Continuar llegint

Rivera: el daltabaix

Veig Albert Rivera desconcertat, molt tocat pels esdeveniments que han capgirat el panorama polític espanyol. Ciutadans és aquests dies com una gallina a qui han tallat el cap però continua corrent frenètica d’aquí cap allà. I bé, potser és comprensible. Hi va haver un moment, fins i tot diria un moment precís, en què Rivera i la seva ‘troupe’ van creure’s realment que ho tenien a tocar. Va ser el 20 de maig, quan van presentar a Madrid la plataforma España Ciudadana. “La España que viene, la España que está al caer, la España que estamos tocando”. Ja pràcticament hi … Continuar llegint