Retrat Marçal Sintes

Benvingut al meu web!

En aquest espai hi trobaràs un resum del meu itinerari personal i periodístic, així com els últims articles que he publicat, entre d’altres materials. Tot plegat amb l’afany que, si vols, em puguis conèixer una mica millor tot compartint la paraula, que sempre és, com va dir Montaigne, meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta. Espero de veritat que acceptis la invitació.

PostHeaderIcon A pams

Unitat

Continua vigent la idea mitificada de la unitat. Però la unitat no és bona ni dolenta en si mateixa. L'important és per a què ha de servir. Han transcorregut molts anys des de l'Assemblea de Catalunya i, per desgràcia, en la darrera etapa les lloes i les crides a la unitat catalanista han estat el pròleg d'infames traïcions. Jo, quan sento segons qui parlar d'unitat, no puc evitar témer un immediat apunyalament per l'esquena.

Mínims

Artur Mas va donar un xec en blanc, li va regalar a Montilla el vot de CiU per tal que el socialisme català demostrés la consistència del seu catalanisme. El PSC va retratar-se. Va limitar-se a dir que no li agrada la sentència. Fins va defugir qüestionar que un tribunal desprestigiat esbudelli el que la voluntat popular ha decidit. Mas va avalar-ho al Parlament tot deixant clar que estem davant una declaració de mínims. Mínims mínims, afegeixo.

Tripartit

ERC, com va fer davant les eleccions de 2006, renega del tripartit. Ho fa després d'haver col·locat a la Generalitat dos presidents socialistes. Alhora, Puigcercós reprèn la retòrica dels independentistes bons (ERC) i els autonomistes mediocres (la resta). La igualació de CiU i PSC, que no crec que ningú que hagi llegit dos llibres es pugui empassar, va servir en el passat als republicans de justificació. Com que els dos són autonomistes, repetien, ens casem amb els que són d'esquerres com nosaltres.

 

PostHeaderIcon Molt sobiranisme, poca ERC

“El rechazo a la sentencia expresa una nueva mayoría”
Joan Ridao, portaveu d’ERC al Congrés

Animat, l’altre dia Joan Ridao comunicava a Zapatero que “el rechazo a la sentencia expresa una nueva mayoría que ha visto cuestionada su razón de ser, que tiene heridos sus sentimientos”. Ho deia al Congrés de Diputats solemnement, pronunciant la frase en un to a mig camí entre la revelació i l’amenaça.

Faria bé el de Rubí, quan tingui un momentet, de preguntar-se com és que quan, no Catalunya en bloc, però sí molt bona part el catalanisme s’ha sobiranitzat, està transitant cap a posicions més decidides, ERC no constitueix una oferta política atractiva i ni tan sols és vista com una formació seriosa.

Faria bé de preguntar-se com és que quan el soberanisme (i dins ell, l’independentisme) efectivament s’estén, abastant les classes mitges i mitges-altes, èlits intel•lectuals i petits i mitjans empresaris, ERC, el partit oficial de l’independentisme, es desploma en les enquestes.

Faria bé de preguntar-se, finalment, com és que la “nueva mayoría” gira l’esquena, passa d’ERC més del que seria imaginable. Fa molt que Esquerra s’ha especialitzat a vendre pomes –s’hi ha dedicat fins en èpoques que la poma no era una menja apreciada o fins i tot resultava mal vista- i quan es dispara finalment la demanda de pomes, quan la gent realment vol assaborir pomes, prefereix anar-les a cercar a establiments competidors, sigui una botiga més petita o en un súper on també s’hi comercialitzen altres coses.

Potser seria lògic, vaja no ho sé, però potser seria lògic deduir que algunes coses molt grosses han fet malament Ridao i els seus companys d’ERC, que han comés uns quants errors gegants. O potser Ridao es pensa que la culpa és de la gent, de la botiga petita, del súper i de la poma, però en absolut d’ERC?

 

PostHeaderIcon A pams

Uns i altres

Han estat posats severament en evidència dos tipus de periodistes, analistes i així dits experts. Els uns: els que deien que no, que la sentència no seria tan terrible, que no n'hi havia per a tant. La realitat és que la sentència, feta pública divendres, té un to insultant i polvoritza l'Estatut. Els altres: els que fa anys que insisteixen que el debat estatutari respon exclusivament als interessos d'un suposat contuberni político-mediàtic catalanista i que en realitat a la gent del carrer tant se li'n fum.

Nosaltres

L'oceànica manifestació de dissabte al centre de Barcelona és, més que pels altres, important sobretot pensant en nosaltres, pels que ens sentim catalanistes i nacionalistes (dos noms per a una mateixa cosa). I ho és perquè salvaguarda, almenys en primera instància, la nostra dignitat individual i la del país. Perquè ens permet saber que existim i que som molts. Molts més dels que diuen i volen.

Montilla

Al final de la manifestació, uns energúmens van insultar i intimidar José Montilla, que va haver de ser protegit. Jo vull agrair al president de la Generalitat que, finalment i a pesar de tot, fos al capdavant de la manifestació. Gràcies, moltes gràcies, president. Sense Montilla, sense el que ell i el seu partit, el PSC, representen, Catalunya no seria Catalunya. Espero que el dissabte 10 de juliol de 2010 esdevingui una data clau també en la història del socialisme català.
 
Cerca a l'hemeroteca


En Marçal Sintes col·labora amb
Facultat de Comunicació Blanquerna
Logos de les entitats amb les que en Marçal Sintes col·labora TV3Diari AVUIDiario EL MUNDODiario EL SINGULARCATALUNYA RÀDIOFUNDACIÓ CATALANA OBERTA