Els resultats de diumenge són una autèntica desfeta —colofó de les patacades de les municipals i espanyoles de l’any passat— per a Esquerra Republicana. La ruïna és inapel·lable. Ben segur —o potser no— que Pere Aragonès s’ha adonat que convocar precipitadament els comicis després del rebuig dels comuns als pressupostos va ser un error. Aragonès va contradir el manual de la sensatesa política, que diu ben clarament que sempre s’hi és a temps per a la derrota. Hauria d’haver esperat i veure-les venir. Perquè pot ser que les coses canviïn i que, per exemple, es posi insospitadament a ploure, com ha succeït.

Les eleccions han anat per a ERC tan malament com podien anar. Els ha ficat, als republicans, en una mena de laberint grec, amb el Minotaure buscant-los per cruspir-se’ls sense consideració ni pietat. No és sols la pèrdua de prop de 180.000 vots i 13 diputats en relació amb les anteriors votacions, les del 2021. És que, a sobre, l’aritmètica que n’ha resultat ha deixat els republicans en una posició dolorosament compromesa. Perquè són ells qui, com ha passat en altres ocasions, tenen la clau de la formació d’un possible govern o, si no és el cas, de la repetició electoral.

Si un mira els resultats del passat dia 12 de les diferents forces polítiques, de seguida hi veu una primera combinació governamental, que passa per la suma del PSC —guanyador—, els comuns i els republicans. Fa l’efecte que és la que més viable. Requeriria, clar, el concurs d’ERC, que podria tranquil·lament quedar-se fora de l’executiu. La segona opció, en probabilitats, és el no acord i la repetició de la convocatòria a les urnes. A ERC no li convé gens ni mica. La tercera, i enormement difícil d’imaginar, implicaria unir les voluntats de Junts, la CUP (si volgués) i també ERC. Problema gravíssim d’aquesta segona combinació: caldria que el PSC renunciés a governar. Si els republicans es decantessin per Carles Puigdemont, realment, els socialistes s’abstindrien? No ho crec de cap manera, a desgrat que a Madrid el PSOE depengui de Junts i ERC. I per molt que el PSC d’avui sigui el més arrenglerat amb el PSOE de la història.

En qualsevol cas, la disjuntiva per a Esquerra és terrible. Faci el que faci, té molts números de rebre, de pagar una factura. Recordem que, un cop dins del laberint del Minotaure, la mort a mans de la bèstia estava assegurada. Com que ERC sap perfectament que, a sobre de perdre milers de vots i un bon tou d’escons, la seva posició és un regal enverinat, tots els seus dirigents s’han posat a repetir una cançó que té un punt d’infantil i que ve a dir que ells, amb la formació del nou govern, no hi tenen ni art ni part, res a veure. Que això és cosa del PSC i Junts, i que ells només han quedat tercers i que no els vinguin amb embolics. Tots aquests intents de fugir d’estudi són perfectament inútils i no serviran per a res. Contra l’aritmètica no hi ha sinuositats que valguin. Qualsevol cosa que faci o no faci ERC tindrà conseqüències importants i, en tots els casos, escassament positives per als seus interessos. No hi ha res que els seus representants puguin fer per evitar-ho. Com solia repetir un savi del meu poble, a qui recordo sovint, hi ha situacions en què, facis el que facis, sempre la cagues [amb perdó].

Es tractarà, doncs, de calibrar pros i contres i optar, com tantes vegades passa en política, pel mal menor. És el mateix que ha hagut de fer Oriol Junqueras, qui, després de pretendre continuar al capdavant del partit i ofegar ràpidament qualsevol intent de rebel·lió interna, s’ha vist obligat a deixar la presidència d’ERC. L’han fet rectificar l’adeu de Marta Rovira i la pressió de tots aquells que reclamen foc nou. Junqueras ha hagut d’acceptar deixar la presidència i que es convoqui un congrés del partit per al 30 de novembre. Tot indica, però, que no es dona per vençut, tot al contrari. Farà mans i mànigues per, d’aquí a allà, mobilitzar els seus partidaris dins d’ERC amb l’objectiu de guanyar el congrés, si ningú no aconsegueix que desisteixi. Una mica com Pedro Sánchez quan, el 2016, després d’haver de sortir de la secretaria general del PSOE, va agafar el cotxe i es va posar a fer quilòmetres i quilòmetres per després tornar i recuperar apoteòsicament el poder. Oriol Junqueras somia encara de ser president de la Generalitat. Sigui com sigui, ara la clau és veure si els contraris són capaços d’articular una candidatura potent que pugui imposar-se a Junqueras i impulsar una nova ERC, amb cares i estratègies noves. El camí que recorrerà ERC d’aquí fins al 30 de novembre serà tortuós i formidable.