Sánchez, el CNI y los móviles pinchados

No me trago que nadie del Gobierno español supiera que se espiaba a Pere Aragonès. Mucho menos, que de ello no tuviera conocimiento la ministra Margarita Robles, de quien depende el CNI. Como han señalado fuentes de la seguridad del Estado a este periódico, “ni los agentes ni la estructura del centro [del CNI] son autónomos. Actúan bajo una instrucción y reportan al poder político”. Es más: seguramente la iniciativa surgiera del mismo Gobierno. No lo podemos comprobar, pues las directivas donde se fijan objetivos y a partir de las cuales actúan los espías son secretas. Sigamos con la lógica. … Continuar llegint

Veurem rodar el cap de la ministra?

“¿Qué tiene que hacer un estado, qué tiene que hacer un gobierno, cuando alguien vulnera la Constitución, cuando alguien declara la independencia, cuando alguien corta las vías públicas, realiza desórdenes públicos, cuando alguien está teniendo relaciones con dirigentes políticos de un país que está invadiendo Ucrania [Rússia]?”. D’aquesta manera, mitjançant una llarga pregunta retòrica, Margarita Robles, ministra de Defensa, justificava davant del Congrés de Diputats i la ciutadania l’espionatge del CNI a l’independentisme català. És la vegada que això s’ha admès més clarament. Robles no va saber-se controlar prou bé. Deu ser perquè, com a jutgessa que és, no està … Continuar llegint

‘Catalangate’: el cabreo va por barrios

En casos objetivamente tan graves para los derechos fundamentales y la democracia como el llamado ‘Catalangate’ no debería ser de aplicación aquel viejo dicho que nos advierte que todo depende del cristal con que se mira. Hay cosas en que nadie, al menos en un país de los que se proclaman avanzados, debiera discutir o refugiarse en matices o excusas. Desgraciadamente, en España es así. Ha sido documentada, por parte de TheCitizenLab, de la Universidad de Toronto, una operación de espionaje masivo, a través de sus teléfonos móviles, de ciudadanos vinculados al independentismo. Entre ellos, los últimos cuatro presidentes de … Continuar llegint

Dir-se republicà queda bé

Pere Aragonès ―i els que l’envolten― van tenir la idea de celebrar ahir institucionalment i per primer cop el 14 d’abril de 1931, és a dir, celebrar la fugida d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República espanyola. Va ser el 14 d’abril el dia en què Francesc Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Com se sap, al fundador d’Estat Català les autoritats espanyoles el van convidar a rectificar i la cosa va quedar que Catalunya podria tenir un Estatut d’Autonomia. Una independència amb marxa enrere. Mutatis mutandis, com la del … Continuar llegint

Jordi Sànchez deixa Junts sense endreçar

Més clar, l’aigua. Jordi Sànchez va demanar unitat a Junts per Catalunya perquè la força política impulsada i presidida per Carles Puigdemont li manca justament d’unitat. No repetirà com a secretari general, perquè no l’ha aconseguit la unitat ni tampoc l’aconseguiria encara que continués al capdavant de JxCat. La crida a la unitat que va fer Sànchez el dissabte 2 d’abril a Alcarràs -el poble que dona nom a la darrera i aclamada pel·lícula de Carla Simón- pot ser entesa com l’últim intent del seu secretari general per convertir d’una vegada Junts en un partit que s’assembli al que s’entén … Continuar llegint

La mala imagen de los maestros

Cuando el ‘conseller’ Josep Gonzàlez Cambray anunció que el próximo curso las clases van a comenzar unos días antes, la reacción de los maestros -en realidad de los sindicatos del ramo, con la USTEC, mayoritario- fue furibunda, muy airada. El anuncio sorpresivo del Govern dio lugar a un enfrentamiento como pocas veces se ha visto. Los sindicatos, y con ellos los maestros, se equivocaron tremendamente si el motivo de su enojo, y del choque y las jornadas de huelga, no es tener que empezar a dar clases antes en septiembre. ¿Por qué se equivocaron? Porque al responder tan duramente al … Continuar llegint

Rufián, contra els “senyorets que es creien James Bond”

Vaig escoltar atentament les paraules pronunciades per Gabriel Rufián a propòsit de les informacions publicades sobre una sèrie de reunions entre el cap de l’oficina de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, i diverses personalitats russes. També el mateix Puigdemont ―que ho ha desmentit― hi apareix com a protagonista d’alguna d’aquestes trobades. Deia que vaig escoltar atentament, dimarts, les declaracions fetes per Rufián. El republicà pronuncia una frase que ja s’ha fet famosa: “Són senyorets que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així durant una estona es pensaven que eren James Bond”. La porta apresa de casa … Continuar llegint

Feijóo no puede fallar

En el congreso de verano de 2018 estuvo a punto de competir por la sucesión de Mariano Rajoy al frente del PP. Al final no lo hizo. Del embate, que protagonizaron sobre todo las archienemigas Soraya Sáenz de Santamaría y María Dolores de Cospedal, acabó saliendo vencedor el tercero en discordia: Pablo Casado. Alberto Núñez Feijóo escogió permanecer en Galicia, observando desde la distancia. Había preparado un discurso anunciando su candidatura a liderar el PP y otro renunciando. Acabó leyendo el segundo, el que decía que lo prioritario era Galicia y su familia. Esta vez todo ha sido distinto. No … Continuar llegint

Les armes i el pacifisme immoral

El ventall d’excuses, a vegades infantils, sempre cíniques, per rebutjar l’enviament d’armes als ucraïnesos és ampli. I abunden entre alguns conspicus representants de l’esquerra. De l’esquerra catalana i de l’esquerra espanyola. S’escuden els suposats pacifistes rere el lema “No a la guerra!”. Un lema que és una carbassa buida, un lema que iguala l’agressor i l’agredit, aquell a qui estan ferint, mutilant i matant amb els seus botxins. El “no a la guerra” ha portat determinats responsables polítics (Ione Belarra, Irene Montero, Pablo Echenique, Javier Sánchez Serna, Mireia Boya, Albert Botran, David Cid, Gabriel Rufián, etcètera) al no a l’enviament … Continuar llegint

A Junts hi cal disciplina

Hi ha un valor del qual es parla poc però que és imprescindible en política i en moltíssimes altres coses de la vida: disciplina. Segur que a molts de vostès aquesta paraula els deu sonar antiga, potser tan antiga com, per exemple, la paraula honor. I tal vegada un valor superat. Però no ho és en absolut. Tot un projecte polític, encara més si és un projecte polític de canvi ―com evidentment ho és l’independentisme―, necessita disciplina; això és, un conjunt de regles que en facin possible el funcionament i garanteixin que tota l’organització actua alhora i en el mateix … Continuar llegint