Què hi pot haver de més poderós en un polític, en un servidor públic, que l’interès general? Que transformar en positiu per millorar la vida de la gent? Que deixar les coses millor del que estan? Que actuar, en definitiva, pel bé del país, tot escoltant, parant atenció i avaluant racionalment riscos i avantatges? Doncs hi ha dues coses molt més poderoses que tot això per a alguns polítics. I no, no em refereixo —ja em perdonaran— ni als diners ni al sexe, sinó, per dir-ho així, a dues patologies que massa sovint els fan perdre la perspectiva. Que els … Continuar llegint →

S’allarguen com un xiclet les negociacions per tractar de bastir un govern independentista. Han quedat enrere el 14 de febrer, el 14 de març i el 14 d’abril. Es continuen negociant les clàusules de la nova etapa de convivència entre ERC i JxCat. S’han invertit moltes energies en dissenyar grups, comissions i mecanismes de coordinació de tota mena. Després de com va anar la darrera legislatura, calen totes les precaucions. Oimés entre gats escaldats. Tanmateix, no són només mesures de vigilància i seguretat. Per no patinar, per no barallar-se, per intentar saber què rumia l’altre. Elements preventius. Amb això, però, … Continuar llegint →

El pitjor infern de Carles Puigdemont és convertir-se en un Tarradellas postmodern. Quedar arraconat en un angle mort de la memòria, ocult en un revolt de la història. És un malson que comparteixen els seus partidaris i també molts altres catalans. No ho volen per injust, i també perquè seria renunciar a un actiu ―Puigdemont i els altres exiliats― que s’ha demostrat molt eficaç en la lluita a favor de la causa de l’autodeterminació i la independència. Puigdemont, i molta gent amb ell, no està disposat a llargues dècades d’oblit tot refiant-se que, algun dia, una carambola faci que les … Continuar llegint →

Poques, molt poques han estat les alegries de l’independentisme en els darrers temps. Si de cas, algunes victòries parcials, alguns èxits, com ara les que s’han obtingut davant la justícia europea. Més enllà d’això, la darrera legislatura, la de Quim Torra, ha estat digna de ser oblidada. Amb un president que, volgudament, per una punyetera pancarta, va fer la fi del cagaelàstics. Però resulta, ai las!, que una bona part del votant independentista és d’acer inoxidable i ho aguanta tot. I així és com el passat 14 de febrer, a desgrat dels seus esguerros i pecats, els partits independentistes van … Continuar llegint →