Puigdemont i el bucle temporal

a darrera pel·lícula de Christopher Nolan, Tenet, no és, expressem-ho amb delicadesa, una pel·lícula fàcil de seguir. El producte és visualment espectacular i, com a història de lladres i serenos (o d’un heroi que malda per salvar el món) resulta prou entretinguda. El que la fa complexa són els desplaçaments constants -d’objectes i persones- en el temps. Així, mentre n’hi ha que van endavant en el temps, altres van endarrere. Més encara: uns i altres -també la mateixa cosa o persona- poden coincidir en un mateix espai-temps, de manera que mentre uns van, els altres tornen. Un cotxe, per exemple, … Continuar llegint

L’independentisme i la monarquia

L’independentisme català ha anat incrementant progressivament la censura i els retrets al rei Felip VI, especialment des del seu discurs del 3 d’octubre del 2017. La meva pregunta és si realment l’independentisme ha d’invertir grans energies i esforç a qüestionar la monarquia espanyola, i fins a quin punt això contribueix a aconseguir un referèndum sobre el futur de Catalunya. No és aquest un article en defensa de la Corona espanyola. Joan Carles va ser rei perquè Franco el va nomenar successor i els partits van decidir encasquetar-lo a la Constitució del 1978. Les formacions republicanes del moment, PSOE i PCE … Continuar llegint

Marchena vol espanyolitzar els presos

El jutge Manuel Marchena s’ha convertit en un dels grans pilars de l’Espanya de la crosta. De l’Espanya immobilista, antimoderna i retrògrada. Ara ha decidit, a desgrat de les conseqüències que tindrà per a tots els presos d’Espanya, que ell, el Tribunal Suprem, s’encarregarà de dir qui pot o no pot sortir de la presó. Aquesta revolució, que trenca amb el que passava fins ara, no afectarà només els graus penitenciaris, sinó també els permisos. Marchena continuarà decidint, i amargant, la vida dels presos. Marchena després de Marchena. Del foc no a les brases, sinó al mateix foc. Si la … Continuar llegint

La punta del obsceno iceberg

En el 2017, todo aquel que jugaba algún papel en el independentismo, en la política o en la sociedad civil, sospechaba, temía, que su teléfono móvil estuviera pinchado. En realidad, esa sospecha y ese temor existían desde hacía unos cuantos años. En el segundo grupo, el de los no políticos, se incluían activistas, periodistas, intelectuales, etcétera. Algunos incluso recibieron avisos concretos para que actuaran con prudencia. Fue en algún momento de ese período anterior al 2017 cuando muchos decidieron emplear la aplicación Telegram en lugar de WhatsApp. Recuerdo perfectamente que en esa época pregunté a un miembro destacado del Govern … Continuar llegint

Corinna va fer embogir Joan Carles

Les irregularitats i delictes aparentment comesos per Joan Carles I, dels quals cada vegada en tenim més detalls, han començat a formar una pilota difícil d’empassar fins i tot per la societat espanyola, que fins ara havia mirat cap a una altra banda o contemplat amb benevolència els comportaments reials. Uns comportaments que, a més, sempre li arribaven en forma de rumors o amortits per la intervenció submisa dels grans mitjans de comunicació. Que Joan Carles era un doner incorregible i que havia tingut una infinitat d’amants era força conegut. També que havia fet diners gràcies als àrabs era més … Continuar llegint

De vuelta a la casilla de salida

La propuesta de Pasqual Maragall de un nuevo Estatut fue un movimiento ciertamente electoralista, pero no exclusivamente eso, pues constituía a la vez un ambicioso programa en tres movimientos: mayoría en el Parlament, gobernar con la izquierda -esto es, forjando una alianza con ERC- y romper con el pujolismo, en especial en lo tocante a la relación con España. Como es sabido, alcanzó los dos primeros objetivos. Pero no logró Maragall que el Estatut -piedra de toque de la nueva relación con España- saliera adelante. El Estatut era, en la visión maragalliana, la vía para poner fin a las tensiones … Continuar llegint

El ‘cas Dreyfus’ i la cultura de la corrupció

Vaig poder veure durant el confinament una de les -moltes- pel·lícules que tenia pendents. Parlo de ‘El oficial y el espía’, estranya traducció del títol -’J’accuse’- de la darrera obra de Roman Polanski. En el ‘cas Dreyfus’, que és l’assumpte que el film aborda, hi va jugar un paper clau l’article ‘J’accuse’, d’Émile Zola, publicat el 1898 en defensa del capità d’origen jueu Alfred Dreyfus, condemnat injustament en un procés tenyit d’antisemitisme. L’article de Zola marca la història del periodisme i va fer que se’l consideri el primer intel·lectual en el sentit modern del terme. En el moment de l’estrena … Continuar llegint

S’han acabat els governs independentistes?

bé els problemes entre els socis del govern de la Generalitat no s’han aturat durant la pandèmia, és previsible que ara la fractura torni al primer pla. Els republicans volen que el president Torra convoqui els catalans a les urnes com més aviat millor. Els dirigents d’ERC ja han vist aprovats els pressupostos –responsabilitat directa del vicepresident Aragonès– i no veuen clar que en surti res de positiu de la taula de diàleg Estat-Generalitat. Les presses republicanes evidencien un punt d’esquizofrènia, atès que si a ERC se sentissin segurs, el lògic seria esperar per tal que l’avantatge electoral a favor … Continuar llegint

Mossos, venganza y escarmiento

El rodillo devastador de la represión no se ha detenido ni se ha moderado en la etapa de Pedro Sánchez como presidente. Como recordarán, en su día a las cúpulas policiales y judiciales les delegó Mariano Rajoy la tarea de detener como fuera el 1-O, algo que no lograron. A continuación continuaron encargándose del asunto, entonces para dar a los independentistas una lección que no puedan olvidar. Nada, ni un ápice, de la supuesta neutralidad que se supone a los servidores públicos. Rajoy renunció a la política –jamás quiso hacer una propuesta a los catalanes– y, por lo tanto, incurrió … Continuar llegint

“Principi de realitat” significa voler guanyar

Si el despullem dels seus aspectes menys honorables —enveges, rancors, partidisme, mediocritat, etcètera—, el conflicte que travessa el sobiranisme i l’independentisme català, i que el bloqueja i el duu a la confusió i l’esterilitat, es pot resumir, de forma reduccionista però clara, com la tensió entre realistes i idealistes. Aquests noms o etiquetes, però, resulten enganyosos, en la mesura que no acaben de capturar amb la precisió suficient allò que en essència defineix les posicions. Una altra manera de provar de fer-ne una caracterització és situant el “principi de realitat” en el centre, com l’element que permeti distingir nítidament entre … Continuar llegint