S’ha produït en les últimes hores un debat al meu entendre -i disculpin- bastant ridícul sobre si està bé o no ho està que Johan Cruyff es converteixi en el nou entrenador de la selecció catalana de futbol. Dic ridícul, i hi hagués pogut afegir que és un tipus de debat molt típic nostre, dels catalans.

L’únic argument en contra de Cruyff és que no parla català (i que no és català, cosa que, d’altra banda, puntuaria totalment a favor seu si parlés la llengua del país). És tan fàcil de resoldre el debat com ho és girar l’assumpte: imaginem-nos que la Federació Catalana hagués rebutjat Cruyff perquè no parla català. Imaginem-nos que tot i la disposició de l’holandès a tornar als terrenys de joc després de 13 anys i entrenar de franc, o gairebé -s’acontenta amb un acord entre la selecció i les seves fundació i escola- els responsables federatius l’haguessin vetat. Igualment, caldria considerar que es tracta d’una figura esportiva arxiconeguda internacionalment que, segons el periodista i amic Ramon Besa, pot arribar a cobrar 60.000 euros per una conferència.

En definitiva: com ha explicat el president de la Federació Catalana de Futbol, els beneficis de fitxar Cruyff són immensament superiors a l’inconvenient lingüístic que presenta la decisió. A més, la tasca de Cruyff no és salvar-nos els mots, no és per això que el volem i necessitem. Com no era per això que en el seu moment el va fitxar, amb tants bons resultats, el Barça. No adonar-se que, oimés jugant només un o dos partits l’any, el prestigi i la notorietat a nivell mundial de l’holandès són estratègics i no es podien desaprofitar, dubtar d’una cosa tan clara, són ben bé ganes agafar-se-la amb paper de fumar, per expressar-ho gràficament. La selecció catalana i el reconeixement internacional del nostre esport en general ja tenen prous enemics i topen amb prous esculls com per posar-nos nosaltres mateixos pals a les rodes afegint-hi l’exigència de perfecció absoluta. Senzillament, no ens ho podem permetre.