Carme Chacón va renunciar dijous a competir per ser la pròxima candidata a la Moncloa per part del PSOE. Ho va fer, en primer lloc, perquè s’havia organitzat una perillosa revolta interna contra Zapatero. Encara que ell mai no ho ha confessat, són molts els que sospiten que la secreta esperança de Zapatero passava per un triomf de Chacón.
La ministra de Defensa també va abandonar la cursa perquè sabia que les seves possibilitats d’imposar-se a Pérez Rubalcaba eren molt escasses. No obstant, no en va tenir prou amb llançar la tovallola, i va escenificar el seu abandó de manera que el gest es convertís també en una inversió.
En la seva compareixença davant els mitjans de comunicació, Chacón va escenificar el paper de mare sacrificial. Ella feia un pas enrere per preservar, segons va explicar, la unitat del partit, l’autoritat de Zapatero i la imatge del propi PSOE. Chacón va fer una molt bona interpretació: el to i la cadència de la veu, perfectes; la mirada, entelada; la gestualitat, molt estudiada; l’estilisme, sobri… Chacón va passar del terreny reservat a l’ambició, la lluita i l’instint al terreny de la responsabilitat i la generositat. No en debades el principal missatge de la seva intervenció va ser el següent: “Hi ha qui pensa que el futur es conquereix amb força, i és veritat. Però al Partit Socialista sabem que el futur es conquereix amb força i amb generositat”.
Plantant cara, Chacón havia aconseguit acumular força, com dirien els antics revolucionaris, o poder simbòlic, com dirien els sociòlegs moderns. No és poca cosa. Aquest poder simbòlic, que va voler arrodonir i reforçar mitjançant la seva compareixença de dijous, no l’emplearà per competir en les primàries, però qui sap si més endavant no li serà molt útil. Els temps convulsos que viurà el PSOE poden brindar noves oportunitats a la ministra del Baix Llobregat, com també li’n poden brindar els temps no menys convulsos que haurà d’afrontar el PSC, partit que, entre d’altres coses, haurà de buscar un candidat o candidata per enfrontar-se a Artur Mas.