Aparentment el rei d’Espanya no ha tingut sort amb els gendres. Després
de la ruptura entre Elena i Marichalar, ha hagut d’afrontar l’assumpte
infinitament més perillós protagonitzat per l’exjugador d’handbol Iñaki
Urdangarin, a qui s’acusa, tot i que encara no ha estat imputat,
d’haver-se embutxacat un grapat de milions de forma il·legal.

Donada la gravetat dels fets i dels delictes que pot haver comès el
gendre, tots ells esbombats pels mitjans de comunicació amb, en general,
poca autocensura, Joan Carles ha passat a l’acció. Ha estat força
radical en la seva maniobra, ja que, tractant-lo com si fos culpable,
s’ha desempallegat d’Urdangarin tot esborrant-lo de la foto, com es feia
a la URSS en altres temps. No vol que se’l vegi al costat del gendre.

La segona part del pla passa forçosament aïllar el mal, el que vol dir
sobretot procurar que l’escàndol no esquitxi Cristina, cosa que en
multiplicaria el desastre.

Joan Carles té un acusat instint de supervivència. El va demostrar de
jove, en acceptar ser tutel·lat per Franco i que el dictador l’anomenés
successor en detriment de don Joan. Ho va demostrar novament durant la
Transició a la democràcia. I, després, en avortar el cop d’Estat del
23-F dels Armada, Milans, Tejero i la resta. A partir d’aleshores ha
sabut navegar sense rebentar la nau en els esculls, alguns perillosos,
que han anat apareixent.

Però el rei, em sembla, no ha estat radical només perquè té un acusat
instint de supervivència diguem-ne personal. De fet, més que el seu
futur el deu amoïnar la continuïtat de la institució.
I aquesta continuïtat passa pel seu fill, el príncep Felip. En realitat,
és ell el principal damnificat pel dubtós comportament de son cunyat.
Si, gràcies al seu paper en la Transició i en el 23-F, al seu pare els
espanyols li poden perdonar pràcticament tot, en el cas de Felip les
coses resulten diferents i molt més complicades.

Al llarg dels anys, tot i l’acceptació de la monarquia, el sentiment
republicà no ha deixat de créixer a Espanya i, a més, si bé existeixen
joancarlistes, els felipistes, si n’hi ha, són extremadament escassos,
enllà de les revistes del cor. Entre els joves, el rebuig, la crítica o
el sentiment de desvinculació respecte a la monarquia són absolutament
majoritaris.

Quan es prepara per un dia succeir Joan Carles, un escàndol com el que
estem vivint és el que menys li convenia a Felip. Un escàndol que, a
més, ha esclatat enmig de la terrible crisi econòmica, el que no fa
altra cosa que atiar la indignació de la gent.