Fa pocs dies, durant un debat a classe amb uns estudiants, ens preguntàvem si l’ideal il·lustrat del progrés, del progrés de l’individu i de la societat, s’estava realitzant o si no hi ha cap base per afirmar que el món ha anat millorant de l’Homo sapiens ençà. Sempre que se suscita aquesta qüestió, o una de semblant, sorgeixen dubtes, s’alcen mirades cap al sostre i es torcen els llavis en senyal d’estranyesa. ¿Per què? En part, per l’hegemonia en determinades zones de la societat, també a les aules universitàries, del vell discurs
-calculo que ha de ser aproximadament tan antic com l’home- que afirma que el món va irremissiblement a pitjor, premissa de la qual se solen extreure perilloses conclusions i propostes gairebé sempre d’aroma totalitària.
Per la meva BANDA, no crec que el món empitjori des de fa milers d’anys. Penso, per contra, que l’ideal il·lustrat es compleix en el llarg termini, és a dir, amb entrebancs, crisis, tragèdies i reculades. Per descomptat, als interessats profetes del tot va malament i anirà a pitjor no els convé atendre a la realitat, i menyspreen les dades sobre, per exemple, la progressiva reducció de la proporció de pobres al món o el constant augment de l’esperança de vida.
Existeix, però, un argument més difícil d’abordar. És el dels que es pregunten què significa en realitat millorar. Tal vegada -no: segur- millorar no és per a tothom ben bé el mateix. Aquest tipus d’aproximació sol conduir a preguntar-nos sobre el material i l’immaterial, i si la riquesa fa la felicitat. Els estudis que provenen del camp de l’economia ens diuen que, a partir de cert nivell, ingressar més diners aporta un escàs increment en termes de felicitat, però que succeeix el contrari quan tenim poc: aleshores el nostre benestar sí que depèn de guanyar més.
La crisi en què estem ficats té un component psicològic fonamental, que no es pot obviar. No em refereixo en aquest moment als mecanismes que influeixen en les decisions d’inversió o desinversió, de compra o venda, sinó a com la crisi genera una demolidora pol·lució ambiental a la qual resulta pràcticament impossible sostreure’s.
Per descomptat que la crisi redueix la sensació de benestar d’aquelles persones directament afectades per les seves conseqüències, ¿com podria no ser així?, però també, i molt, la de les que no han rebut personalment el seu impacte, bé perquè sí que ho han experimentat familiars i amics, bé perquè ningú no parla de res més, i no poden evitar, ells tampoc, un intens sentiment de desconcert, por i ràbia. I de tristesa. A més a més, ens trobem davant una crisi sense rostre, sense responsable clar i identificable amb noms i cognoms. Davant un mal difús, cosa que no deixa d’intensificar la sensació d’inquietud que patim. Els treballadors que es manifesten davant la seva empresa saben que el director general o els propietaris no han provocat el que passa, tampoc la Generalitat o el govern espanyol, ni la Unió Europea o Angela Merkel, ni els EUA o Barack Obama… Llavors, ¿on és el culpable? Tenim la impressió de ser víctimes d’unes forces incontrolables, gairebé tel·lúriques, desfermades per uns déus cruels i capritxosos, i a qui hem convingut d’anomenar confusament els mercats…
No és fàcil intentar ser feliç en aquests temps en què la fatalitat penetra per tots els porus de la societat. Però no hi hem de renunciar. Hi ha coses que es poden fer. Per començar, prendre consciència que hi ha moltes iniciatives i projectes que funcionen, que van bé, i, especialment, que hi ha molta gent que lluita cada dia valentament pels seus somnis. En segon lloc, es tracta d’imitar-los. Això podria semblar senzill, però en realitat és tremendament complicat.
L’actitud que s’adopta no depèn de ningú més que d’un mateix. Això li deien no fa gaire a Jordi Évole un grup d’aturats catalans. Relataven davant les càmeres de Salvados que havien decidit no quedar-se a casa sense fer res i submergits en el desànim. Per contra, s’havien ajuntat per combatre la desgràcia i actuar, moure’s, impulsar accions productives. Per sentir-se millor, per sentir-se útils. Per reparar la seva autoestima. Perquè s’ho deuen a si mateixos. Hi havia èpica, èpica de debò, en tots aquests homes i dones.
No sabem, absolutament ningú no ho sap, què passarà a partir d’ara. Donar solució a la crisi no és a les nostres mans, però sí que hi és la manera com cada un de nosaltres ens comportem davant l’adversitat i l’abatiment. Podem combatre’ls i seguir perseguint, obstinadament si es vol, ser feliços. Algú va dir una vegada, més o menys, que, encara que sabés que el món estava a punt de desaparèixer l’endemà mateix, ell igualment sembraria una llavor com feia cada matí. És una bella, i crec que útil, declaració de principis.
Periodista.