La crisi dramàtica que patim en alguns països, singularment del sud d’Europa, ha fet que l’assumpte de la desigualtat econòmica estigui radicalment d’actualitat. Oimés en llocs com Catalunya i l’Estat espanyol en general, amb una enorme quantitat de gent que voldria treballar però, desgraciadament, no troba feina. La qüestió de la desigualtat -que Bobbio va assenyalar com a clau en la distinció entre dreta i esquerra- es presta certament als malentesos, els llocs comuns i el broc gros, però alhora és un assumpte de summa importància, a banda d’intel·lectualment apassionant.
Comencem per les matisacions necessàries. Per exemple, que augmenti la desigualtat en una societat o un col·lectiu no és obligatòriament dolent. Pot ser perfectament que tant rics com pobres millorin, encara que els segons no millorin tant com els primers. Una societat pot, doncs, almenys teòricament, ser molt desigual i no tenir pobres. Inversament, que augmenti la igualtat no és bo per força, ja que podria passar que tothom empitjorés, però que els pobres empitjoressin menys que els rics. Tanmateix, i a pesar que, com acabem de veure, desigualtat i pobresa són coses distintes, el cert és que solen anar unides, molt sovint una acompanya l’altra.
El debat sobre la desigualtat està, ha estat sempre, fortament travessat per una qüestió de fraternitat, empatia o compassió (en el millor sentit del terme): les societats civilitzades tenen el deure moral d’assegurar un mínim a tothom. ¿Quines serien les necessitats vitals a garantir? Les situaria en aquell punt que garanteix la dignitat de les persones però sense desincentivar o fer sobrers la necessitat i l’impuls de guanyar-se la vida, és a dir, de participar en la creació de riquesa.
No podem perdre de vista que els incentius econòmics, tot i no ser els únics, constitueixen un fenomenal motor d’esforç, creativitat i perseverança. Un motor que, en definitiva, és clau per al creixement econòmic, el benestar i el progrés de la humanitat.
Com ensenyava Isaiah Berlin, la vida humana es basa en l’equilibri entre alguns valors fonamentals, que sovint entren en contradicció. En aquest sentit, l’igualitarisme, la igualtat absoluta, la utopia del mateix per a tothom, atempta almenys contra dos valors preciosos: el de justícia i el de la llibertat. L’igualitarisme, condensat per Marx en el principi que diu «a cadascú segons les seves necessitats», ha engendrat monstres terribles. No és un invent, però, del comunisme marxista ni dels seus avatars actuals, sinó que ve de molt antic. Babeuf, els cabetistes o els seguidors de Fourier i els seus falansteris són només altres exemples més o menys propers.
Als països occidentals, l’Administració s’ocupa de temperar les desigualtats, tant si són d’origen natural com social. Per fer-ho, cobra impostos -més als que guanyen més- i amb ells proveeix serveis als ciutadans i inverteix en infraestructures d’ús públic. El model més generós de redistribució ha estat l’Estat del benestar europeu, avui sotmès a fortíssimes pressions i grans incògnites quant a la seva sostenibilitat, que tenen a veure amb la globalització, el sorgiment de nous i poderosos actors o la demografia, entre d’altres elements.
Els casos del davanter o de l’artista famós que s’embutxaquen fortunes, i que de tant en tant ocupen les planes dels diaris, poden ser una anècdota. Però no ho és que hi hagi un petit percentatge de la població que es quedi una part gegantesca del pastís. El primer que ens hem de preguntar és si aquestes rendes constitueixen un privilegi que aquestes èlits s’han procurat a si mateixes mercès a la seva capacitat per manipular i doblegar les regles de joc, en la línea del que els economistes Acemoglu y Robinson han anomenat «elits extractives».
Imaginem-NOS, però, que no es violenten les regles del joc. ¿No hauria de ser aleshores labor de la política democràtica trobar i establir el punt òptim, el compromís? ¿I quin és el grau d’igualtat o desigualtat raonable? ¿El que sigui producte de la combinació de les pròpies capacitats i esforç amb les necessitats del mercat? ¿El que convingui a l’interès compartit de la pròpia societat -cadascuna, de la seva banda, amb unes característiques específiques-, de manera que no es posi en perill la cohesió, l’estabilitat econòmica i la pau social? ¿En un hipotètic règim d’igualtat d’oportunitats -tan desitjable-,
s’hauria d’acceptar com a resultat qualsevol marge de desigualtat?
La política ha de reflexionar i intervenir en aquestes qüestions i tractar de contrarestar les dinàmiques econòmiques que causen situacions de desigualtat excessiva. Però a la política això li costa cada cop més, en part perquè la globalització, especialment la globalització financera, converteix els abans totpoderosos estats en actors progressivament més dèbils i poc operatius.