Conclosa en molt pocs dies l’extensa –es troba més a prop de les 700 pàgines que de les 600– darrera obra de Vicenç Villatoro, Un home que se’n va. Villatoro hi ha invertit uns quants anys, durant els quals ha buscat incansablement, obsessivament, qualsevol ombra, qualsevol rastre, del tipus que fos, sobre el seu avi, Vicente Villatoro Porcel. El nét persegueix l’avi amb l’afany declarat de saber-ho tot. Tot. El mateix objectiu és una utopia: com l’autor admet, és impossible saber-ho tot de ningú. Fins i tot és molt sovint enormement complicat esbrinar qui som exactament nosaltres mateixos (deia Josep Pla, amb sarcasme o no, que el més profund d’un home és la seva pell). L’espina dorsal de la narració, enllà de la narració històrica, és la connexió del nét amb l’avi. A vegades a través de la identificació, a vegades a través d’entrellucar, tot analitzant l’avi, les causes que han fet que el nét sigui qui és. Som fills del nostre passat, i del passat dels nostres. Vicente Villatoro va marxar del seu poble, Castro del Río, al sud-est de Còrdova, al bell mig d’Andalusia, als 60 anys. Quan tenia més vida al darrere que al davant. Vicenç Villatoro Lamolla encara no en té 60, però s’hi acosta. Des de pràcticament la mateixa edat s’esforça a endevinar per què l’home que se’n va abandona el seu poble i emprèn l’aventura incerta de la immigració. Vicenç Villatoro escriu amb frases clares. Escriu amb facilitat –sempre ho ha fet–, amb facilitat periodística, si agafem l’adjectiu per la millor banda. No se’l nota patir gens quan escriu, sembla que no li costi. Però, ¿què escriu? ¿És un gran reportatge Un home que se’n va ? ¿És una novel·la? ¿És una biografia? I no només això. Perquè també és un llibre d’història, i un dietari, o un assaig sobre la naturalesa humana, atès que les pàgines estan esquitxades de reflexions sovint punyents, de pensaments. ¿O és que Un home que se’n va és, en realitat, el retrat d’un home, l’avi, però també d’un segon home, el nét, que no gosa o no vol situar-se en primer pla? ¿Quina part de Vicenç Villatoro és també un home que se’n va? Les gestions, les converses, els viatges, les recerques, els esforços que fa l’autor per provar de saber-ho tot de Vicente Villatoro Porcel són realment ingents, aclaparadors. La investigació que és capaç de desplegar sobre l’avi és digna del millor historiador, del millor periodisme, dit també aquí en la més benigna de les accepcions. La infància, la joventut, la guerra, la presó, el retorn a Castro, la misèria estomacal i moral de la postguerra, la partida definitiva en direcció a Terrassa, primer la mare i el fill (el pare de l’autor) i una mica després el marit (l’avi), mentre la filla decideix no marxar, quedar-se a Castro a pesar de tot. Un home que se’n va té el mèrit, entre una colla, d’abordar amb mirada franca, amb equitat, dos assumptes molt complexos i graponejats. Dos terrenys en què és molt difícil endinsar-se sense relliscar, sense prendre mal: la guerra civil i la immigració andalusa a Catalunya dels anys 50 i 60. Villatoro aborda la guerra civil narrant el que va succeir a Castro del Río. El que van fer primer els uns –la revolució– i el que després van fer els vencedors –la repressió–. L’escriptor és capaç de fer arribar al lector que no va viure la guerra una visió al meu parer molt aproximada i justa del que va succeir, del que va ser allò, a pesar, o gràcies, que els personatges, els paisatges i les circumstàncies siguin tan locals: la guerra civil a Castro del Río. Un home, un lloc, un temps. Quant a la immigració, Villatoro, utilitzant també la història local –en aquest cas Terrassa– aconsegueix, sense cap mena d’escarafall, explicar qui eren i com eren aquella gent que –com el seu avi, com el meu– van arribar a Catalunya amb la vida ficada dins d’una maleta. Sense mitificar res, sense paternalisme, sense sentimentalisme. Per descomptat, sense menyspreu. Narrant amb detall la vida del seu avi –hi ha, em sembla, molta més realitat que ficció en el llibre–, Villatoro el que fa, tímidament, d’esquitllentes, és preguntar-se sobre qui és ell mateix. Sobre la seva identitat. I, com alguna altra vegada ja ha fet, es mostra sever quan deixa caure descripcions i judicis sobre ell mateix o la seva pròpia vida. Villatoro evita l’autocondescendència. Se sap i s’accepta imperfecte, una imperfecció que, una vegada més, connecta amb la peripècia de l’avi, un home normal, un sastre, que, tanmateix, quan va sortir de la presó de Burgos, ja era una altra persona. Començava una existència que era un allargament. La vida de veritat va quedar retinguda, congelada, a l’altra banda de la ratlla, abans del juliol del 36. Periodista. Periodista. Professor de Blanquerna-URL.