El recentment traspassat Ben Bradlee , mercès als seus llarguíssims anys en primera línia i, sobretot, al cas Watergate , va esdevenir un arquetip, en el model de director de diari per a moltes generacions de periodistes, inclosa la lleva que vam sentir l’atracció per l’ofici arran de la sèrie Lou Grant. Juntament amb els dos periodistes que van seguir el cas, Carl Bernstein i Bob Woodward , hi ha un quart personatge de The Washington Post de l’època que de sempre m’ha atret fortament. És el de Katharine Graham -Meyer de soltera– , que va heretar el rotatiu del seu marit, Phil Graham , que es va suïcidar disparant-se amb una escopeta. Katharine (va morir l’any 2001 i paga la pena llegir-ne l’autobiografia, Una historia personal ) era una dona de classe alta, una senyora de , a qui va caure a les mans un diari.
Aviat va demostrar que de bleda no n’era gens. Va ser ella qui va nomenar Bradlee i qui va aguantar ferma la primera topada amb l’administració, arran del cas dels anomenats papers del Pentàgon , documents que desbarataven les mentides oficials sobre la guerra del Vietnam. Graham va saber suportar també les duríssimes amenaces i envestides de tota mena arran del Watergate . Hi va haver moments dramàtics, en especial quan el Post va relliscar i va publicar alguna informació errònia. Sobre com va resistir ella, val la pena recordar una sentència extreta de les memòries de Ben Bradlee ( La vida de un periodista ): «Déu beneeixi els seus pebrots».
Les pressions sobre el Post van anar molt més enllà de les declaracions públiques o d’intentar per tots els mitjans tallar l’accés a les fonts als periodistes. Naturalment, la ferotge reacció governamental va transcendir Bernstein , Woodward i Bradlee , que en determinats moments es van sentir realment assetjats per la Casa Blanca i l’FBI. De la seva banda, Katharine Graham va estar a punt de perdre les llicències de dues cadenes de televisió a Florida, i això va fer caure fortament les accions de The Washington Post Company a la borsa. A més a més, Richard Nixon va teixir un pla perquè el milionari Richard Mellon Scaife comprés el Post i així poder frenar la investigació sobre l’escàndol Watergate , segons que denuncia Graham en les seves memòries.
Si un coneix una mica el que va passar –o ha llegit el llibre de Bernstein i Woodward Todos los hombres del presidente , o n’ha vist la pel·lícula d’ Alan J. Pakula –, s’haurà adonat de com d’important era per als periodistes, el director i la propietària del diari no equivocar-se, aproximar-se tant com fos possible a la veritat. La importància del com, de la manera de fer, d’aplicar estrictament el mètode periodístic, tot procurant alhora fugir, en una lluita també contra ells mateixos, dels prejudicis i les fílies i fòbies.
Però tot això no hauria estat possible, insisteixo, sense Graham . Sense una tradició familiar de la qual ella –malgrat haver-s’hi incorporat des de fora– es va amarar fins al moll de l’os. Aquesta tradició es basava en el convenciment que tenir una empresa periodística ha de servir, abans que per cap altra cosa, per fer bon periodisme. Cal admetre, tanmateix, que no totes les tradicions familiars són iguals, i res no assegura que la meta sigui sempre l’excel·lència periodística.
És cert que aquell món pràcticament ha desaparegut. Avui els grans diaris tracten de sobreviure a la fugida de la publicitat i al tsunami de les tecnologies digitals. Moltes es troben sota el control de bancs, fons d’inversió o, com el cas de The Washington Post –comprat per Jeff Bezzos , d’Amazon–, de milionaris provinents d’altres sectors.
El ‘Watergate’va demostrar la força del bon periodisme. Però també va tenir altres conseqüències. Per exemple, juntament amb l’experiència de Vietnam, va servir perquè el poder polític aprengués la lliçó i canviés d’actitud per protegir-se molt més dels periodistes tafaners. També hi va haver un altre efecte, en aquest cas en el camp del periodisme, que no podem obviar. Em refereixo al fet que alguns periodistes van creure que el que comptava realment era haver fet caure un president, en aquest cas Richard Nixon . Aquesta creença, incorporada a una certa cultura periodística, ha fet molt de mal.
Així, hi ha periodistes i directors de diari als quals obsessiona defenestrar presidents –o qualsevol altre responsable polític– i que, enduts per aquesta mania –o la mania paral·lela de voler dictar als que manen el que han de fer–, no dubten a pervertir tota norma professional i deontològica. A sacrificar el compromís periodístic fonamental: el de la recerca de la veritat.
Periodista. Professor de Blanquerna-URL.