La negociació grega amb les autoritats europees i l’FMI presenta una colla d’aspectes interessants, entre els quals els que tenen a veure amb la seva dimensió política, tant a l’interior del país hel·lè com amb relació a d’altres capitals del continent.
La coalició Syritza va arribar al poder amb un programa que prometia un seguit de mesures de caire social –augment de la despesa– com ara un salari mínim de 751 euros. Tot plegat, més el ferm discurs antiausteritat, va ser interpretat en no pocs llocs, i sobretot a Berlín, com una provocació en tota regla. Un cop al poder, Alexis Tsipras , líder de Syritza, va nomenar ministre de Finances el professor Iannis Varufakis , un home amb físic de guerrer i tal vegada massa segur de si mateix. El primer que va fer el nou ministre de Finances va ser tancar la porta als nassos a l’enviat de la troica (BCE, Comissió Europea i FMI). «Grècia no reconeix ni la troica ni l’acord de rescat», va sentenciar davant la premsa internacional i d’un estupefacte Jeroen Dijsselbloem , que havia anat a Atenes per informar-se de les intencions del nou executiu. Era el divendres 30 de gener.
A partir d’aquí han continuat els estira-i-arronsa. De moment, el BCE facilitarà liquiditat als bancs grecs (continua la fuga de capitals), mentre s’arriba –tothom ho espera– a un acord. No sembla que Tsipras es plantegi seriosament que Grècia abandoni l’euro. La seva única sortida –si no vol arriscar-se al desastre– és una entesa que pugui presentar, si no com una victòria, sí com el resultat digne fruit d’una batalla heroica contra els poders que dominen Europa. Aquil·les no conquerirà Troia, però no pot deixar que l’humiliïn davant de les seves muralles.
De la seva banda, Merkel necessita un acord que no incentivi d’altres països deutors a reclamar més concessions. Alemanya ha advertit severament –a vegades de forma desconsiderada– els grecs. Però també ho han fet els EUA, tot i la seva desconfiança vers les polítiques d’austeritat. Així, el secretari del Tresor, Jack Lew , va apuntar que «sense acord, entrem en aigües desconegudes, en les quals els pitjors riscos són per a Grècia».
Tsipras ha de poder dir als grecs que ha obtingut alguna cosa i Merkel ha de poder dir que no ha cedit i que el primer ha passat per l’adreçador, tot i que, d’altra banda, tothom és conscient que el cas grec ha esdevingut un dissortat experiment, i que ha estat el país més perjudicat per les polítiques imposades per Europa. Es va produir un situació semblant amb l’entrada de Grècia a l’euro, l’u de gener de 2001, quan mentre uns –Atenes– presentaven uns comptes més que maquillats, els altres feien veure que no se n’adonaven. Ara es tracta, com se sol dir mig en broma mig seriosament, que uns facin veure que paguen i els altres facin veure que cobren.
Per això, bona part de les discussions són sobre el llenguatge, sobre el lèxic que cal fer servir en un eventual pacte (quan escric aquest article acaba d’aconseguir-se un acord sobre el rescat, que s’ha de tancar dilluns). Així, per exemple, Atenes parla d’un «acord pont de deute» que li permeti aguantar uns mesos més.
El que passarà en el futur, si se supera la situació actual, no ho sap ningú, però resulta del tot incontestable que Grècia necessita reformes serioses si de veritat vol recuperar algun dia la salut.
¿I Espanya? Què ha fet Rajoy ? El PP ha defugit adoptar la posició d’altres estats europeus, com la França d’ Hollande , és a dir, somriure a Tsipras i esperar a veure-les venir. No. Rajoy no ha dubtat a erigir-se en el més fidel escuder de Merkel . El PP no sembla cobejar, ni secretament, que Grècia emergeixi airosa de l’envit per aleshores intentar alleugerir la seva pròpia càrrega. Com en altres ocasions, Rajoy ha interpretat la situació només en termes partidistes. D’aquesta manera, on la resta d’Europa hi veu una situació complexa, amb arguments creuats que cal tenir en consideració, al PP se li apareixen en els seus malsons la cueta i el verb aspre de Pablo Iglesias , i un rellotge dalinià que corre veloçment cap a les eleccions.
Els populars desitgen que Tsipras fracassi perquè temen més el contagi polític que l’econòmic –com ha apuntat molt bé el professor Sala-i-Martin–. Aquesta por, que és compartida per altres governs que s’enfronten als seus països amb forces –molt d’esquerres o molt de dretes– que rebutgen les retallades i criden al xoc amb els poders europeus, és especialment exagerada en el cas espanyol.
El raonament és simple i simplista. Si al Govern de Syritza li surten bé les coses, o sembla que li han sortit bé, això –creu Rajoy – suposarà una empenta important per a Podem –agermanada amb Syritza– i potser el descavalcament dels populars del poder. «Si a Grècia li va malament, a mi m’anirà bé. Si a Grècia li va bé, a mi m’anirà malament», sembla dir-se l’antic registrador de la propietat.
Periodista. Professor de Blanquerna-URL