La fugida dels joves

El 21 de maig aquest diari donava a conèixer les xifres de joves catalans que van marxar a l’estranger durant el 2014. Van ser més de 5.000. Des del 2009 han fet les maletes per emigrar a altres països al voltant de 25.000 joves d’entre els 15 i els 34 anys. Alguns, els de menys edat, ho van fer acompanyant la seva família; els altres, per buscar feina i un futur professional millor. D’aquests, molts han decidit anar-se’n una vegada completats els estudis universitaris. O força després, al topar amb desesperants dificultats per trobar feina, o fastiguejats al no aconseguir una feina d’acord amb la seva vocació o que no voregés l’esclavitud.

 

Al final dels anys 50 i durant els 60 van ser molts els catalans i espanyols que van fugir a l’estranger. Espanya encara arrossegava els efectes de la guerra civil i l’autarquia franquista. Com se sap, un bon nombre es van instal·lar a Alemanya. Alguns tornarien, altres s’hi van quedar. Es tractava en general de mà d’obra poc qualificada –els universitaris aleshores eren una petita minoria– que va haver d’acontentar-se amb feines mal pagades i suportar condicions en general molt dures. Una bona part dels que se n’han anat aquesta vegada tenen un perfil diferent. Han fet estudis universitaris, màsters, parlen idiomes… Però, com fa més de mig segle, també han sigut expulsats ​​del seu país. També han hagut d’expatriar-se per sobreviure o, almenys, per no renunciar al que volen fer i ser.

 

Les últimes setmanes, per motius professionals, he tingut la sort de conèixer un grapat d’aquests joves – la generació més ben preparada de la història , diu el tòpic– i familiaritzar-me de primera mà amb les seves històries. Els més veterans expliquen que el patró acostuma a ser el següent: després d’uns principis complicats, desesperants fins i tot, progressivament amb molt d’esforç aconsegueixes obrir-te camí fins a situar-te professionalment. Alguns ensenyen o investiguen en bones universitats. Saben que potser, si s’haguessin quedat a casa, avui seguirien igual que quan van fer el pas valent de deixar família, amics i paisatges.

 

No són pas pocs els que voldrien tornar. Fins i tot entre els que s’han casat a l’estranger. Però el problema és el mateix que els va fer marxar, és a dir: no perceben que el seu país pugui oferir res prou atractiu per abandonar el que han aixecat fora. No troben ofertes professionals que els permetin el retorn sense haver de començar des de zero –o gairebé–, cosa que em sembla comprensible i raonable.

 

No és només que haver de marxar per força sigui una injustícia i digui ben poc del país en qüestió. És que amb aquests que marxen hem perdut tots uns actius molt valuosos, cosa que irremeiablement, com a economia i com a societat, ens empobreix i ens complica el futur. Que avui, com està passant, els nostres joves encara continuïn emigrant ens hauria de fer pensar.

 

En general, el que ha passat els últims anys ens hauria d’haver fet pensar molt. I tinc la sensació que no ha sigut així. Que malgrat els terribles estralls de tot ordre que ha causat la crisi, no s’han pres les decisions, que havien de ser fermes, severes, per impedir que tots els errors i els abusos es tornin a produir.

 

Un exemple, potser el més clar i més feridor, és el sector financer. S’ha rescatat la banca amb diner públic, però a la gran majoria dels gestors irresponsables no els ha passat res, ben al contrari. Tampoc hi ha hagut un enduriment sensible de les regles del joc ni un enfortiment del poder i la independència dels reguladors per evitar que la tràgica història es repeteixi. El Govern s’ha estimat més moure’s en la superfície del problema, eludint reformes importants. L’aspror utilitzada amb els ciutadans, les empreses i les autonomies no ha aparegut en el cas dels bancs.

 

En vista d’això, no sembla que a mitjà termini hi hagi reformes importants en l’estructura econòmi seguirien igual que quan van fer el pas valent de deixar família, amics i paisatges.  En vista d’això, no sembla que a mitjà termini hi hagi reformes importants en l’estructura econòmica espanyola i catalana –és l’Estat qui té instruments realment operatius per fer-ho, no la Generalitat–. No podem conformar-nos amb el turisme i la construcció, per més rellevants que siguin, que ho són. Necessitem indústria i, sobretot, impulsar sectors amb un alt valor afegit. Necessitem també millor ensenyament i universitats, invertir en investigació i en creativitat.

 

Ja que no hem pogut evitar la fuga dels joves –molts d’ells no només ben formats sinó, tots, amb un esperit inquiet i emprenedor–, hauríem de ser capaços de construir un país al qual valgui la pena tornar. O, molt millor, que no els expulsi en massa així que comença a bufar la tempesta.

 

Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>