Ja ha passat un cert temps des que la fotògrafa Nilüfer Demirva decidir prémer el botó per «mostrar la tragèdia», tal com ella mateixa declararia després. Em poso les seves dues fotografies més conegudes al davant. A la primera, hi surt el cadàver d’un nen de 3 anys, Aylan Kurdi.A la segona, un policia guardacostes duu el nen en braços.
El policia és primet, i vesteix una armilla. Té el nas afilat, bigoti estil Clark Gable i és força jove. Es diu Mehmet Ciplak. Quan vaig veure per primer cop aquesta segona imatge vaig sentir Aylan als meus braços: a penes pesa, és increïblement lleuger. Els nens morts sembla que surin, que la gravetat hagi volgut alliberar-los. Potser ve d’aquí que els àngels quasi sempre són representats com a infantons amb ales… Que per sostenir un nen mort gairebé no cal fer força m’ho va explicar una vegada un policia amb molta experiència en accidents de trànsit.
Penso ara en Mehmet, el policia turc. Per les seves paraules sabem que se’n va recordar del seu propi fill i del pare d’Aylan. ¿Es va preguntar també per què el cadàver pesava tan poc? És clar que retira el cos per amagar-lo de la vista de la gent i dels objectius. Per protegir-lo. Mirar i fotografiar són dues maneres de quedar-te amb el que no és teu, d’arrabassar, de robar. «L’acte de fotografiar és un simulacre de possessió, un simulacre de violació», va assenyalar Susan Sontag. Abans d’agafar al nen, el guardacostes ha pres unes notes, ha omplert un formulari. S’esforça a ser professional, em dic. Sap que a ell també l’estan mirant i li estan fent fotos.
Aylan, Galip -el seu germà de 5 anys- i Rehan, la mare, van pujar a la barqueta a Bodrum, una ciutat turca turística. Havien fugit de Síria i pretenien arribar a l’illa grega de Kos, que és a tocar. Tots tres estan morts. El pare, Abdul·là -que ara sí que ho ha perdut tot-, explicaria que els seus fills se li van esmunyir de les mans al bolcar.
A l’altra imatge, també a la platja d’Ali Hoca Burnus, molt a prop d’on havia embarcat, s’hi veu Aylan bocaterrosa, els braços cap enrere i les cames flexionades, exactament com dormen sovint els nadons i els nens petits. El cadàver es troba sobre la sorra i mirant al mar. Les onades, suaus, li mullen el cap, el cos i les cames. Només li veiem parcialment la cara i duu ambdues sabates posades, així com un polo vermell i uns pantalonets blau marí. Aquesta foto s’ha convertit en un símbol cridat a perdurar en el temps.
La fotografia s’ha emparentat sovint amb la mort. La fotografia és un tall en el temps, un instant congelat. Una representació en la qual no hi ha passat ni futur. Sospito que aquesta imatge s’ha convertit en un símbol també per la forma, no només pel que mostra i el que evoca. Té una estètica particular. Transmet placidesa. Aylan sembla que dormi, les onades fan com si l’acaronessin, com demanant-li perdó, i no hi ha res que distregui la mirada o que trenqui la composició. La llum que embolcalla el cos està difuminada
-deu ser molt de matí- i el cos del nen tot just projecta una ombra borrosa sobre l’aigua. La llum perfecta per a un fotògraf. La imatge barreja horror i bellesa tranquil·la, cosa que la fa encara més terriblement desoladora.
Deia que en la fotografia no hi ha passat ni futur, i no és ben bé cert. També se sol dir que la fotografia sempre és mentida, i això tampoc és exactament així. Fotografies com aquesta, o la de Kim Phuc -la nena vietnamita de 9 anys que fugia cremant-se d’un bombardeig-, són imants de significat, construeixen ponts, links, com es diu ara, que ens porten a altres indrets: fets, paraules, sensacions, etcètera.
És per això que les fotografies sí que poden tenir passat i futur. Perquè s’hi van adherint, sumant, significats. Coses que han passat abans que el fotògraf, com Nilüfer Demir o Nick Ut -autor de la foto de la nena vietnamita-, disparessin la càmera, i coses que van passar i passen després de fer-ho. En la foto d’Aylan sobre l’arena hi ha bombardejos, Baixar al-Assad, els gihadistes, ciutats arrasades, filats, trens que porten a camps de refugiats, Orban advertint del perill musulmà, Fernández Díaz, policies colpejant homes i dones, una gentada caminant, Merkel, els autocars cap a la llibertat, nous contratemps… i molt més.
És aquesta capacitat de connotar, de despertar significats, el que atorga sentit a les imatges. La seva força és el que les converteix en un símbol. És també d’aquesta manera que una imatge pot arribar a contenir i transmetre molta veritat o moltes veritats. El fotògraf i assagista Joan Fontcuberta té escrita una bona frase en relació amb aquesta paradoxa: «El bon fotògraf és aquell que menteix bé la veritat».
Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació.