Arnaldo Otegi va sortir el primer de març de la presó i dissabte va protagonitzar el seu primer gran acte polític al Velòdrom d’Anoeta de Sant Sebastià. A Anoeta va començar potser una nova etapa política al País Basc.

Tots els bascos, i molts que no ho som, saben que el secretari general de Sortu va anar a parar a la presó quan era un dels agents més actius en la batalla perquè ETA deixés les armes a través d’una negociació amb l’Estat. Otegi s’ha estat sis anys i mig tancat, la pena íntegra, condemnat per haver intentat reconstruir la il·legalitzada Batasuna mitjançant una nova organització, Bateragune, i per pertànyer a ETA.

El líder de Bildu ha deixat clar que, a pesar de la seva inhabilitació fins al 2021, vol ser candidat a ‘lehendakari’ en les eleccions basques previstes per a finals d’enguany. Confia, com el seu partit, que el fet que els tribunals no hagin concretat els càrrecs que no pot ocupar impossibiliti la inhabilitació. Això té un precedent clar, el cas d’Iker Casanova, que també va ser inhabilitat sense que s’especifiqués per a quin càrrec o càrrecs, el que va suposar l’anul·lació ‘de facto’ de la seva inhabilitació.

Exmembre d’ETA i condemnat pel segrest el 1979 del director de Michelín a Vitòria, Luis Abaitua, Otegi -que al juliol farà 58 anys- manté alguns importants llaços personals i polítics amb dirigents de l’esquerra independentista catalana. Sembla sincer quan posa el moviment sobiranista català com a exemple i emplaça bascos i catalans a treballar plegats.

La veritat és que Otegi es mostra, almenys de moment, més proper a Catalunya que el que ha estat habitual en l’esquerra ‘abertzale’ i el PNB. Aquest segon partit, per exemple, sempre ha evitat, a desgrat de la retòrica, col·laborar a fons amb Catalunya. És més, ha aprofitat sense rubor qualsevol topada entre Catalunya i els governs espanyols per tractar d’afavorir les seves posicions. És per aquest motiu, i per d’altres de molt rellevants, que alguns mai hem entès la fascinació acrítica pel nacionalisme basc, la ‘basquitis’, de no pocs catalans.

Però, quines conseqüències tindria que a Euskadi es produís un moviment sobiranista i independentista paral·lel al que viu Catalunya?

És clar que per a Espanya suposaria un nou problema, un nou front obert, i molt important, que s’afegiria al català. Un nou maldecap. O un maldecap més dolorós.

I per a Catalunya, seria bo? Això es fa difícil de dir. Els dos problemes -català i basc- serien, a desgrat de les grans diferències, enfocats des de Madrid com una mateixa cosa. Això naturalment faria encara més inassumible a ulls de l’Estat espanyol el referèndum -que n’haurien de ser dos o tres, si comptem Navarra- en els termes que reclamen el sobiranisme i l’independentisme català, això és: independència sí o independència no.

En canvi, probablement el govern espanyol no podria evitar, com ha fet fins ara, brindar a aquests territoris un estatuts especial, una mena de relació confederal amb la resta de l’Estat. Espanya, doncs, esdevindria més anti-independentista -per dir-ho així- i, en canvi, tindria més incentius per afavorir una ‘tercera via’, una proposta de règim diferenciat, fos aquesta sotmesa a l’aprovació dels ciutadans o no.