El rebuig del Regne Unit ha commogut Europa. La campanya va ser intensa i agra, amb els partidaris del leave atiant sense manies la por a la immigració, inevitablement mesclada amb la por al terrorisme. En el subconscient col·lectiu, l’ancestral reticència vers l’Europa continental i els ecos imperials, d’ aquell passat en què Londres era el centre de l’univers. Sens dubte en el resultat del referèndum ha incidit l’enorme onada aixecada per de la crisi dels darrers anys, que a tot Europa ha dividit les societats entre els de dalt i els de baix, unes societats que han vist escanyolir-se les seves classes mitjanes, que són les que garanteixen la cohesió i el progrés. El malestar i la ràbia, les ganes de revoltar-se, travessen Europa i capgiren -de la mà de populismes de dretes o d’esquerres- els mapes polítics de sempre.

Existeix, però, un altre element, que, tot i que aparentment pugui resultar més abstracte, no ho és en absolut. Parlo de la por a la globalització, una por que funciona com a marc mental a través del qual es processa bona part del que ens està succeint (la immigració mateixa, el terrorisme, la crisi, les ordres de la Unió Europea, la dificultat per arribar a final de mes, l’atur, etc.). La globalització és un fenomen complex, que genera una sensació de pèrdua de control, de no ser amos de les circumstàncies que actuen en les nostres vides. En el referèndum van abundar la demagògia i les mentides, quelcom que sembla insalvable en aquest tipus de campanyes, on la moneda a l’aire pot caure tant d’una cara com de l’altra, on un grapat de paperetes poden decidir el destí d’un país. Que la defensa de la permanència anés a recaure d’una manera tan clara en l’establishment polític, econòmic i mediàtic va fer saltar en molts ciutadans el ressort de la desconfiança, tot reforçant la impressió que, novament, els volien enredar. Contemplar aquells polítics que no s’havien cansat de carregar a les espatlles de la UE tots els mals defensant ara la Unió sens dubte es feia estrany. Ni tan sols la mort de la diputada Jo Cox va poder pal·liar la força de l’impuls antiestablishment.

SE SOL REPETIR, amb un deix indissimulable d’elitisme, que els referèndums els carrega el diable. És cert que sovint és com si aquests processos consultius agafessin vida pròpia, fins que se’ls escapen de les mans a aquells que creien tenir-ho tot controlat. Som en una democràcia representativa, però hi ha coses que -per enrevessades que siguin: ¿què no ho és?- no poden decidir-se al marge dels ciutadans, menys encara si són molts els que exigeixen fer sentir la seva veu. Al meu parer, l’element decisiu i més profund, que alhora resulta un símptoma del gran mal d’Europa, és que als partidaris del remain els era molt difícil arribar al cor de la gent. I al final, en un referèndum, igual que en qualsevol situació difícil i confusa, les persones solen refiar-se de la seva veu interior, és a dir, dels seus sentiments i els seus valors fonamentals. Als partidaris de deixar la UE aquesta operació els era fàcil (han apel·lat a la llibertat, per exemple). Contràriament, als partidaris del projecte europeu -que es van dedicar a insistir en el desastre econòmic que suposaria abandonar la Unió- els resultava, els resulta, molt complicat construir una narrativa sobre Europa que commogui, que sigui mínimament èpica, que toqui la fibra de l’home del carrerr.

Deia que això és també un símptoma. Un símptoma dels mals que afecten el projecte polític més ambiciós de la història de la humanitat, que ha donat grans beneficis en termes de pau i benestar, però que es veu llastat, i no pas poc, per la naturalesa del seu procés de construcció, basat en l’economia. L’economia ha estat el vector motor des de la creació de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) fins avui. Entre d’altres elements, amb l’ampliació excessiva i prematura cap a l’est a partir del Tractat de Niça (2001), ha impedit donar dimensió política a la Unió, una dimensió política que ha d’estar basada, es vulgui o no es vulgui, en el sentiment col·lectiu, en el sentiment de pertanyença a una comunitat, en una base identitària que, avui, no és prou robusta.

¿Què pot succeir a partir d’ara? Quant al Regne Unit, estic convençut que en un termini de pocs anys (cinc, deu) s’hauran firmat els corresponents acords per estabilitzar la relació entre les dues parts. Pel que fa al futur de la Unió, depèn en gran mesura de si els mandataris polítics i els pobles europeus opten per refugiar-se, esporuguits, als estats nació o són prou valents i ambiciosos per donar un nou impuls -i això vol dir forts canvis- a un projecte que, per existir de veritat, ha de ser també polític, el que potser vol dir geometries i velocitats diferents per a diferents grups d’estats.

Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).