La còlera que el govern barceloní d’Ada Colau ha desfermat al Born no té res a veure, com va pretendre el comissari de la mostra, amb el contingut de exposició sobre el franquisme. Com es pot jutjar i condemnar una cosa que encara no s’ha inaugurat?, exclamaria amb buscada indignació. Feta aquesta preparació, el comissari acusaria els que criticaven la col·locació de l’estàtua de Franco al Born de torquemades del segle XXI.
La jugada del Born –al qual el primer que va fer l’actual govern municipal va ser canviar-li el nom: ara és El Born Centre de Cultura i Memòria- no anava tampoc, en realitat, ni de Franco, ni d’història, ni de memòria col·lectiva. Anava de pugnar per l’hegemonia ideològica.
La dita nova esquerra (amb empelts de l’esquerra que no s’acaba de jubilar) desafiaria, violentaria, la naturalesa del Born, plantant-hi a l’entrada tres estàtues franquistes, entre elles el Franco sense cap. Si bé no exclusivament, el Born és un lloc de memòria, de la memòria d’un poble, el català, que el 1714 ho va perdre pràcticament tot, i per això calia actuar amb respecte i sensibilitat.
Plantar les estàtues a la porta del Born no tenia cap sentit. Ni ‘dialogaven’ entre sí (la paraula ‘dialogar’ el la paraula de què més abusen els comissaris d’exposicions mediocres) ni estaven justificades. Però calia posar-les-hi. Calia marcar paquet. I sobretot calia fer-ho ‘allà’, al Born, a pesar que existeixen infinitat de llocs on la seva instal·lació no hagués generat cap problema. Tot plegat formava part, com confessaria una senyora que es diu Nuria Alabao, de la xarxa Fundación de los Comunes, de la “guerra cultural” contra el nacionalisme (nacionalisme català, s’entén).
Al final, la cosa ha acabat com el rosari de l’Aurora. L’episodi (que no és el primer amb aquesta intencionalitat) em sembla lamentable, inclosa la destrossa de les estàtues. Penós de cap a cap. Suposo que no era la manera com Colau i la seva tropa volien que acabés. Però les escomeses, sovint siguin bretolades ridícules, per intentar imposar una determinat pensament continuaran. La nova esquerra és increïblement ambiciosa en relació a la seva consistència intel·lectual i la vella, increïblement orgullosa.
Uns i altres els passa és que, emboirats per tant de prejudici ideològic, no acaben de comprendre què és realment ni quin és l’atractiu del sobiranisme ni del nacionalisme català. Comprensió que resulta més difícil encara quan un, a banda de creure’s molt més llest del que realment és, sent vivament que el van parir millor que els altres.