A tocar del Boston Common, al centre de l’elegant capital de Massachusetts, entrem a comprar caramels de mel en un establiment on s’hi venen des de medicaments fins a material electrònic. Prop de la caixa hi ha un petit expositor amb una pila d’exemplars del The Boston Globe. En miro la primera pàgina. Només falten unes hores per al tercer i últim cara a cara televisat entre Hillary Clinton i Donald Trump. Justament a la primera pàgina del diari hi surten fotografies dels candidats demòcrata i republicà. Mentre llegeixo els titulars, passa una dona negra de mitjana edat, que porta una bata blava. Deu treballar en alguna de les botigues o grans magatzems dels voltants. Em diu, alçant la veu i assenyalat el diari: «They are two clowns!». Són dos pallassos. Marxa.
Avui a Boston ha fet un dia extraordinari. Cel blau amb algun nuvolet blanc. Sol. Temperatura primaveral. Molta gent amb màniga curta a desgrat que ja hem deixat mig octubre enrere. A la nit veig el debat dels presidenciables en una gran pantalla d’un antic teatre del barri. Ho han organitzat els col·legues de la prestigiosa Emerson College. Abans de connectar hi ha hagut una taula rodona entre diferents experts, alguns dels quals han treballat per Hillary o Obama. Tot i que l’ambient a Boston és absolutament pro-Hillary, tothom sap que és una mala candidata. Feia molts anys, molts decennis en realitat, que els aspirants a la Casa Blanca no eren tan impopulars. Durant el debat em fixo en l’enorme rostre de Trump projectat a la pantalla. La pell presenta un color estrany, amb tons que s’acosten als de la llet agra. Algunes zones són rogenques, com si s’hagués escaldat en una gran olla d’aigua bullent.
És un populista elevat al quadrat. D’una banda, ataca els immigrants i proposa alçar un mur a la frontera amb Mèxic (discurs característic del populisme de dretes) i, de l’altra, blasma la globalització, Wall Street i el poder de Washington (propi del populisme d’esquerres). Aquesta ha estat tal vegada la campanya més desagradable de la història dels Estats Units. Un mèrit que devem molt principalment a Donald Trump. Els seus insults a tort i a dret
-recentment el The New York Times en va publicar la gairebé infinita llista- i les seves mentides repetides una i mil vegades han contaminat increïblement l’ambient i han generat divisió i angoixa. En condicions normals la candidatura del milionari hauria estat escombrada en els primers compassos, mesos enrere. No ha estat així. Si abans estils com el de Trump, a base d’insults i mentides, eren objecte de rebuig, ara són premiats, almenys per una part de l’electorat.
Davant seu, Hillary Clinton. A diferència del seu oponent, acumula una llarguíssima experiència en política, a més d’haver estat primera dama durant vuit anys. Hillary no pot dissimular que ja és una àvia, ni que és la representant de l’establishment, dels que mouen els fils. Hillary té una determinació de ferro, però les contradiccions i els errors comesos al llarg de la seva carrera (com el dels e-mails desats en un servidor privat quan era secretària d’estat) són molts. Massa contradiccions, massa errors. Massa cadàvers a l’armari. Hillary, que no poseeix ni un gram de la química personal del seu marit, tendeix a no caure bé. La gent en desconfia. Encarna moltes de les coses que els fans de Trump, però no només ells, detesten.
No és segur però possiblement ella esdevindrà presidenta. Malgrat això, no es desfermaran ni l’entusiasme ni l’esperança que mereixeria el fet que una dona arribi per primer cop a la Casa Blanca. Val a dir que serà presidenta gràcies al showman Trump: qualsevol candidat republicà menys ignorant i menys egòlatra que Trump l’hauria derrotat amb facilitat.
¿Com hem pogut arribar fins aquí? ¿Com pot ser que el musculós sistema polític nord-americà no hagi estat capaç d’oferir res millor que Hillary i Trump? Aquest és l’interrogant que no deixarà de surar en l’ambient durant els dies de la meva estada a Boston, envoltat de professors i estudiosos de la política dels EUA. Una pregunta semblant recorre des de fa anys Europa, castigada pels populismes radicals. Trump i els paios com ell no són causa sinó conseqüència, conseqüència del descontentament, de l’enuig molt intens d’àmplies capes de població. D’alguna cosa seriosa i molt preocupant que succeeix entre nosaltres, que està corcant les nostres societats, i a la qual ens costa molt de respondre.