No acaba d’estar del tot clar si va ser un personatge real o es tracta només d’una llegenda. En tot cas, es diu que Ned Ludd va ser un teixidor nascut en un poble vora Leicester, al Regne Unit, que el 1779 va trencar, en un arravatament d’ira, dues màquines de teixir. D’ell en prendrien el nom els antimaquinistes de principis del segle següent. Els luddistes, molts d’ells artesans, personifiquen la reacció contra la Revolució Industrial. Les màquines, raonaven, ocupen les fàbriques i ens prenen la feina. Calia parar-ho. Amb violència, si era necessari.
L’avui anomenada quarta revolució industrial desperta el que, en el fons, són temors idèntics. ¿Quin serà l’impacte sobre el treball de l’accelerat desenvolupament de la robòtica i la intel·ligència artificial? ¿I, de forma més general, quines en seran les conseqüències per a l’economia? ¿Del que estem parlant és, en realitat, d’un greu capgirament en la distribució de la feina i la riquesa?
En contrast amb això, el corrent tecnooptimista retrata un món idíl·lic on els humans podran deixar de fer feines feixugues i avorrides, disposaran de més temps i, en definitiva, viuran millor. Els llocs de treball que es destrueixin es compensaran amb d’altres de nous i més estimulants. Els robots –de les diferents menes– i la intel·ligència artificial esdevindran la porta d’entrada a un món molt millor.
Els optimistes –tecnòlegs, economistes, artistes, pensadors, intel·lectuals, etcètera– solen agafar-se al que és una evidència històrica: els salts en productivitat fruit de l’adopció de noves tecnologies sempre han revertit en un nivell de vida millor per al conjunt de la població. No té res a veure com vivia un treballador a Europa en el passat amb com ho fa ara. Dit en termes purament econòmics: un obrer ha de treballar ara moltes menys setmanes que abans per assegurar-se la subsistència.
Naturalment, hi ha els que no ho veuen tan clar. O que no ho veuen gens clar. Assenyalen que el que va ocórrer en el passat no garanteix en absolut que en aquesta ocasió els efectes del canvi siguin innocus.

En la darrera trobada del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per exemple, es va apuntar que es perdran més de cinc milions de llocs de treball –els que requereixen menys qualificació i són més repetitius– en les quinze economies més desenvolupades del món. Altres previsions han arribat a estimar que al voltant de la meitat –o fins i tot, en el cas d’Espanya, més de la meitat– dels treballadors es troben en perill.
Segons un estudi de l’OCDE publicat el mes de maig passat, d’entre les economies d’aquesta organització, que són 21, l’espanyola seria la tercera més mal situada.
També Andrew Berg, Edward Buffie i Luis-Felipe Zanna, investigadors de l’FMI, han advertit, entre d’altres experts, sobre la possibilitat que les noves tecnologies deixin una part notable de la població treballadora fora de joc, cosa que comportaria un fort augment de les desigualtats. La lògica és senzilla: si els robots i la intel·ligència artificial poden reemplaçar les persones en una proporció alta o molt alta, aleshores en els pròxims decennis les rendes tendiran a concentrar-se exageradament en els propietaris del capital (del qual formen part els robots).
Davant d’aquest malson hi ha qui es pregunta, com ha fet, una mica a tall de provocació, Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT espanyola, si els robots no haurien de cotitzar a la Seguretat Social. Altres han conclòs que caldrà establir algun tipus d’impost que permeti compensar el daltabaix econòmic i social que es pot produir. En una línia paral·lela, hi ha qui aposta per la instauració d’una renda bàsica amb l’objectiu de provar d’amortir el cop.