Sabem que els records depenen de la nostra fisiologia i de les nostres experiències. Sabem que oblidem i que a vegades els records duren molt poc, gairebé gens, però a vegades ens acompanyaran fins a la mort. Aquests records, la memòria de cadascú, no són fixos o estàtics. Al contrari: els records i la memòria del passat canvien al llarg del temps. De manera que, si considerem que nosaltres som, en el sentit profund i íntim del terme, la nostra memòria particular i única, és impossible no concloure que la nostra identitat, com els nostres records, és dinàmica, varia. Evoluciona, si ho volem dir així.
El nostre cervell, a més, juga amb nosaltres –¿o hauríem de dir amb ell mateix?– i sovint ens fa creure, com ha demostrat Daniel Kahneman, entre d’altres, que actuem aplicant la lògica quan en realitat estem fent tot al contrari. El cervell també juga amb nosaltres quan es tracta dels records. Pensin, per exemple, en una cosa que ens passa a tots: sempre evoquem un passat més acolorit, més esponerós i més dolç de com en realitat va ser. En el nostre cap el passat sempre millora. Som animals inevitablement nostàlgics.
Alguns cops, per exemple, també barregem fets diferents, construint-ne un de nou, una hibridació. Altres vegades recordem coses que en realitat no hem viscut, sinó que ens han estat explicades per altres persones. O creiem haver viscut –com va explicar Oliver Sacks que li ocorria a Ronald Reagan– esdeveniments que hem vist en una pel·lícula o un documental. Hem retingut el fet, però n’hem esborrat la font. O se’ns fa impossible, o molt complicat, distingir entre experiències viscudes realment i experiències somiades.
Fa poc han aparegut nous treballs científics que confirmen que és precisament quan dormim que el cervell modela la nostra memòria. Malgrat que no és clar com funciona exactament el mecanisme, i menys encara en els humans, el que sembla és que durant la nit el nostre cap escombra els records poc importants i, en canvi, solidifica els més importants, aquells que passaran a formar part de la nostra memòria a mig i llarg termini. El son seria, doncs, el gran escultor de la nostra identitat, a més del brossaire que s’enduu allò que fa nosa.
La memòria és el resultat de l’estira i arronsa entre el record i l’oblit. En un dels límits hi trobem l’oblit absolut, l’anomia. L’Alzheimer esborra els nostres records i, per tant, ens esborra a nosaltres. Em costa imaginar una malaltia més cruel, una crueltat que van saber reflectir Wash Westmoreland i Richard Glatzer a la pel·lícula Still Alice (2014), protagonitzada per Julianne Moore i basada en una novel·la homònima.
En l’altre extrem hi trobaríem el record absolut. La incapacitat d’esborrar de la ment ni el murmuri més dèbil, ni el més humil granet de sorra. Justament la hipermnèsia va inspirar un petit però conegut relat de Jorge Luis Borges, Funes el memorioso, publicat el 1944. El personatge ho recorda tot i, a més a més, posseeix una capacitat sensorial extraordinària. «Dues o tres vegades –la traducció del castellà és meva– havia reconstruït un dia sencer; mai no havia dubtat, però cada reconstrucció havia demanat un dia sencer». Ireneo Funes «era incapaç d’idees generals, platòniques», per això l’engavanyava «que el gos de les tres i catorze (vist de perfil) tingués el mateix nom que el gos d’un quart de quatre (vist del davant)». Afegeix l’escriptor argentí, curiosament, que al seu personatge li costava molt dormir.
Així com s’han inventat tècniques que ens ajuden a recordar allò que volem recordar, l’oblit queda fora del nostre abast. No podem triar què volem oblidar. No podem, senzillament, fer desaparèixer de la nostra ment allò que no desitgem tornar a trobar-hi. Ni ordenar que s’evaporin patiments, dolors o traumes pretèrits.
L’oblit no el podem administrar. Ni tan sols sabem a partir de quins criteris ni de quines prioritats el nostre cervell –nosaltres– selecciona allò que cal eliminar per sempre o durant un temps (hi ha records que tornen, que ressusciten impensadament). ¿Per què ressona aquella conversa i no una altra? ¿Per què aquella olor, concretament aquella, ens transporta com un llamp a la nostra infantesa? ¿Com s’ho fa el nostre cervell per incloure o excloure, subratllar o difuminar?
No és una qüestió banal ni una simpàtica curiositat. Tot al contrari. Cada nit ens transformem per esdevenir el que recordem, però també el que oblidem.
Periodista. Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.