El feminisme i el cos de la dona

Un grup de dones –encara que s’hi entremescla algun home– eleva el volum dels crits cada vegada que alguna parella o alguna persona sola entra per la porta de l’Hotel Weare de Madrid. Els que hi arriben posen una cara a mig camí entre la sorpresa i el temor. No havien comptat amb les feministes. Ells només volen informar-se sobre la gestació subrogada. Són persones, heterosexuals, homosexuals a vegades, que tenen la il·lusió i l’esperança de ser pares o mares.

Era el 7 de maig, que va ser quan va tenir lloc a l’hotel la fira sobre gestació subrogada Surrofair 2017. Les feministes pertanyien a la Xarxa Estatal Contra el Lloguer de Ventres (RECAV, per les seves sigles en espanyol) i havien portat infructuosament la fira davant la justícia al·legant que les mares de lloguer no són legals a Espanya.

En les fotografies s’observa dues activistes despullades de cintura amunt, amb lemes pintats als seus cossos –com No es ven o No es lloga–, al capdavant de la protesta. És una cosa que estranya, que recorrin als seus pits per atraure l’atenció dels periodistes i dels mitjans de comunicació. Utilitzen els seus cossos, d’alguna manera els mercantilitzen, el mateix que retreuen a les mares per substitució (o ventres de lloguer, dit despectivament).

Més enllà de la perplexitat, no tinc gran cosa a dir sobre el fet de despullar-se per cridar l’atenció. Tampoc és l’objecte d’aquestes línies. S’ha d’admetre que aparentment guarda coherència amb les reivindicacions feministes sobre l’avortament. Reivindicacions que s’han condensat en l’eslògan Nosaltres parim, nosaltres decidim.

I aquí un arriba a una segona paradoxa, a una segona estranyesa. Si, segons proclamen, la dona ha de poder decidir quan es tracta de l’avortament –circumstància dramàtica i que implica posar fi a una futura vida–, ¿per què, en canvi, no ha de poder quan del que es tracta és de generar una nova vida?

Intento fer un exercici d’empatia. És a dir, posar-me en la pell de feministes com les que protestaven a Madrid. Examino els arguments. Un dels més repetits és que la majoria de mares de lloguer –i els intermediaris i les clíniques– cobren per aquest servei, encara que existeix també la subrogació altruista. No em convenç, encara que intueixo l’estereotip darrere d’aquest element. Elles imaginen gent rica i poderosa, amb molts diners (en els països on està permesa la subrogació pot costar al voltant de 60.000 euros), que, gairebé per capritx, vol comprar un fill. A l’altre costat, una persona obligada per la pobresa i la mala sort a fer una cosa com a mínim repugnant. L’exministra González-Sinde esgrimia justament el risc d’explotació de les dones fa uns dies a EL PERIÓDICO per oposar-se a les mares de lloguer.

Les feministes contràries a la subro­gació –entenc que existeixen les que hi són indiferents o favorables– no demanen, al revés del que podria semblar lògic, que l’Estat faci assequible la subrogació per a persones amb pocs recursos. No exigeixen, com sí que fan sistemàticament amb l’avortament, que la subrogació sigui lliure i gratuïta. O que l’Administració reguli aquesta pràctica per protegir tant els adults com, sobretot, els nens.

Volen la prohibició. Punt final. I que es persegueixi, fins i tot, els que informen de com funciona la gestació subrogada, permesa en altres latituds, com els Estats Units, el Canadà o Grècia.

En certa manera, la reacció d’aquests col·lectius feministes davant les mares de lloguer és similar a la que tenen davant la prostitució. Consideren que la manera més fàcil i efectiva d’afrontar el problema és la mà dura, sacrificant alegrement la llibertat de les persones. Decreten que les dones no han de poder prestar serveis sexuals –és igual que vulguin o no vulguin– ni tampoc han de poder, en el cas del qual avui parlem, actuar com a mares per substitució. En canvi, s’han de donar facilitats i protegir la llibertat de qui desitja avortar.

Tot plegat costa molt d’entendre si no s’inclouen en l’equació creences o prejudicis ideològics o morals. Sobre ells, no obstant, pot dir-se ben poc. Tothom té els seus, a vegades sense saber molt bé ni com ni per què.

Les creences i prejudicis, per la seva pròpia naturalesa, poden donar lloc a curioses combinacions, a curioses fraternitats. És el que passa aquí. Contra la prostitució i la subrogació, les feministes radicals i els sectors religiosos més tancats es manifesten sorollosament des de la mateixa vorera. No obstant, si optem per canviar de terç i ens posem a parlar de l’avortament, llavors els religiosos es queden on estan, però les feministes corren a situar-se a la vorera contrària.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>