Reviso el discurs del rei del passat dia 24. Penso, crec que fonamentadament, que el que llegeix aquest senyor davant les càmeres ens pot donar pistes de com estan les coses a Madrid, en especial a les altes esferes polítiques, funcionarials, econòmiques, judicials, militars i mediàtiques. Alguns dels seus membres formen a més part del cercle íntim del rei, un cercle en què s’hi compten gent interessant i preparada, així com insuportables ‘pijos’ i un grapat de ganduls (se’n recorden del ‘compi yogui’ de Letícia, el penques de Javier López Madrid?). El que no hi ha gaire, per no dir gens, és gent menestral, de classe mitjana o professionals que s’hagin hagut de guanyar la vida exclusivament amb el seu talent i el seu esforç.
Aquesta teranyina, que considera que té dret a controlar els mecanismes del poder estatal, no representa el que és Espanya, ni la seva ciutadania, però és bo, com deia, saber el que s’hi barrina. Que tramen els que estan avesats a potinejar amb completa naturalitat, oimés perquè durant la Transició no es va fer net, sinó que a les famílies de sempre, franquistes i còmplices del franquisme, se’ls va permetre poder seguir controlant l’Estat (aquest és el cas, obvi, de Joan Carles I i, ara, del seu fill).
Deia que, per tot això, i d’altres motius, és sempre d’interès escoltar el que diu Felip de Bobò i Grècia. I escoltar també el que no diu.
L’única virtut -si és que ho volem considerar una virtut- que he sabut trobar en els discursos de Felip VI sobre Catalunya des que va haver de rellevar el seu pare per evitar danys irreparables és que han estat coherents. Coherents? Sí: mai no han complert la seva funció constitucional, és a dir, mai no ha “arbitrat i moderat” com era el seu deure (article 56.1 de la Constitució Espanyola).
Centrem-nos només en els dos últims discursos. El del 3 d’octubre. Allà va avalar l’actuació salvatge de la Guardia Civil dos dies abans i va donar llum verda a la posterior aplicació del 155. Felip VI no va tenir ni una paraula per als més de mil lesionats per l’atac policial. D’entre els catalans, només es va dirigir als espanyolistes o anti-independentistes, els únics que semblen importar-li. Els va demanar solemnement que no patissin, que Espanya els defensaria dels catalans embogits: “No están solos, ni lo estarán”.
El discurs, per dir-ho suau, no sols va ser inadequat, sinó poc digne. Aquell dia Felip VI va donar l’esquena definitivament als catalans com a conjunt. Va abdicar de Catalunya. Recorden l’escena de l’al·locució (amb el quadre amb la porra darrera d’ell)? Remetia directament al discurs del seu pare la nit del 23 de febrer de 1981. La diferència? El pare parlava per aturar la Guàrdia Civil i els militars. En cas del fill, en canvi, la Guàrdia Civil i els militars parlaven per boca seva.
Felip VI, de qui sovint se’ns recorda que és el cap suprem de les Forces Armades, va aparèixer aquest diumenge a la televisió per repetir que Espanya és un dels estats “més avançats del món” i que ser espanyol hauria de “il·lusionar i motivar-nos”. També va al·ludir al respecte i al diàleg, tot afirmant -textual- que “qualsevol ciutadà pot pensar, defensar i contrastar lliurement i democràtica les seves opinions i idees”.
Aquesta afirmació i d’altres -autèntica propaganda nivell Marca España- només pot sonar, a oïdes d’un català o de qualsevol ciutadà espanyol o del món una mica informat, com una burla inacceptable o un homenatge al cinisme.
En la segona part del parlament nadalenc, el monarca va tornar a recitar fil per randa el discurs del PP que alhora és el seu (recordem que encara que el PP li escrigui els discursos, ell els aprova i, en pronunciar-los, els assumeix com a propis). Així, va lamentar el suposat deteriorament de la convivència a Catalunya, i ens va dir que cal respectar la pluralitat, evitar enfrontaments i -pentinant el tòpic- que no hi hagi fractura entre família i amics.
Els mals de Catalunya venen de Catalunya. Es redueixen, segons ell, a un problema de catalans. Els culpables de tot? Els catalans que volen un referèndum democràtic per decidir el futur del seu país. En les seves paraules no hi trobareu, com tampoc en les del 3 d’octubre, ni un sol matís o senyal de comprensió i, molt menys encara, cap reconeixement de cap abús o error per part de l’Estat. Ni un sol esment al menyspreu, la injustícia i el maltractament constant soferts pels catalans i Catalunya.
Tot això el Borbó ho silencia. Perquè ha decidit, ja fa temps, prendre partit, al contrari del que, per exemple, davant el referèndum escocès va fer Isabel II, qui es va saber mantenir neutral i en silenci. El rei s’ha apuntat al bàndol del PP (i de Ciutadans) i de tant en tant en fa de portaveu, de ninot de ventrilòquia i d’espantaocells. Una decisió, aquesta que, emperò, té un preu, que a ningú no se li escapi: cada nova victòria de l’independentisme, cada senyal de comprensió cap a l’independentisme per part d’aquells que creuen en la democràcia i la llibertat, és ensems una derrota d’aquest monarca.