Artur Mas ha quedat, després d’abandonar la presidència del PDECAT, pràcticament fora de la política. És la segona gran renúncia personal que fa. La primera, com tothom sap, la va forçar la CUP, envalentida pels deu diputats obtinguts el 2015 gràcies, en part, a la poca astúcia -per dir-ho diplomàticament- de la campanya de la coalició entre CDC i ERC, Junts pel Sí.

La CUP li tenia molta mania a Artur Mas. Quasi tanta com el PP, tot i que per raons molt diferents. La CUP veia al president com un neoliberal, malgrat que el que és Mas, si de cas i en part, és liberal. Liberals i neoliberals no són el mateix, ni de bon tros. És més, en molts aspectes són antagònics, però, malauradament, la CUP no ho sap, o no ho vol saber. La CUP no està -o no estava aleshores- per orgues ni distincions.

La fama de dolent Mas se la va guanyar quan va decidir, en vèncer en les eleccions de 2010, afrontar amb coratge i amb totes les conseqüències la terrible tempesta econòmica.

No és el propòsit d’aquestes ratlles provar de fer un retrat de la personalitat del president. Tanmateix, val la pena subratllar el que ja és un tòpic: el seu cartesianisme. També el seu sentit del deure.

El consens, a Espanya i a la UE, dictava, el 2010, que calia reduir despeses per provar de no morir ofegats per la crisi. Això, sobretot quan es parlava dels països del sud, venia embolcallat amb un relat -encertat o no- d’ecos puritans: els excessos comesos havien conduït al desastre, i ara calia, era obligat, sacrificar-se, fer penitència, patir per expiar aquells pecats.

A més Artur Mas va creure, com creia tothom, que la crisi no seria ni de bon tros tan llarga. El seu càlcul, entenc, va ser que tindria d’una manera o altra temps d’anar i tornar. És a dir: temps per fer els deures i també per veure la remuntada, les bones notícies.

Si cal retallar, va dir-se amb lògica cartesiana, com més aviat millor. Així la crisi desapareixerà abans. Al nen Mas, educat en la rigidesa de l’Escola Aula, sempre esforçant-se per ser el primer a acabar els exercicis i a entregar els deures.

Tot plegat va resultar fatal i li va costar la presidència.

La gran majoria d’altres presidents autonòmics van actuar, a diferència de Mas, políticament. Què significa això? Doncs de primer van fer-se l’orni tant com van poder i van empescar-se tota mena d’excuses. Després van dir que sí, que d’acord, que ja estalviarien, mentre deixaven córrer el temps. Finalment, van retallar tan poc com van poder.

Van actuar d’aquesta manera no perquè fossin més d’esquerres o fossin més de dretes. Tampoc perquè creguessin que la crisi no demanava encongir la despesa. No. Tot és més senzill: no volien perdre vots -o perdre’n els mínims possible-, i davant d’això tota la resta resultava molt secundari.

La crisi es va allargar i mentre la resta de presidents que havien posat el fre de mà podien anar administrant i, per tant, trampejant la situació, Mas va haver d’encarar unes eleccions, les de 2012, en les quals no sols se’l va acusar d’haver retallat, sinó que se’l va presentar com algú que disfrutava fent-ho. No com algú que provava de fer allò que -amb raó o sense- creia correcte, sinó com una mala persona que s’ho passava bé fent patir els altres, en especial els més necessitats.

Abans dels comicis del 27 de setembre de 2015 Mas va pressionar ERC per tal que concorregués a les urnes en coalició amb Convergència. Ho va aconseguir. Però aquella coalició, Junts pel Sí, amb 62 diputats, no va arribar a la majoria absoluta somiada. Quedava en mans de la CUP, que havia promès als seus votants servir-los el cap presidencial en una safata.