Gairebé resulta un tòpic, una cançoneta, alertar que Catalunya es troba en un moment molt delicat i molt seriós. No vol dir que estigui derrotada, com celebren Rajoy, Sáez de Santamaría i, en les seves portades, la premsa ‘hooligan’ madrilenya. Travessem un temps decisiu, en què convé amidar escrupolosament el que es fa. A més, la feina és molta, i l’hem de fer molt bé. No ens podem permetre imprecisió en els càlculs ni més equivocacions.
Per començar, cal elegir president i formar govern -després de Jordi Sànchez anirem molt probablement a un tercer candidat o candidata, potser definitiu- i deslliurar-nos de l’antidemocràtic 155, sense que això vulgui dir, esclar, acotar el cap i dir amén a Madrid. Cal articular el flanc de la resistència, la contraofensiva i la internacionalització. El flanc de la dignitat. El president i el govern, liderats des de Barcelona. La resistència, la contraofensiva i la internacionalització, des de Brussel·les. Malauradament no és tan senzill.
Barcelona i Brussel·les han d’estar ben comunicades i actuar en estricta coordinació. És per això que comprenc que Puigdemont vulgui un president de la Generalitat en qui poder confiar, algú que garanteixi aquest lligam Barcelona-Brussel·les i l’ajudi a mantenir viva la flama de la legitimitat.
Però no sols cal tenir un president i un govern, i articular perfectament els fronts intern i extern. Fa falta un pla, un projecte de govern. Ha de ser intel·ligible i ha de ser dissenyat pensant en tothom, en tots els ciutadans: independentistes, no independentistes i mitjo-mitjo. Cal explicar-lo de forma molt clara i comprensible. Ha de ser també realista i no prometre el cel a la terra (la gent sap que la situació és anòmala i les possibilitats limitades). Calen compromisos que es puguin complir. Que s’han de complir. Només així la política recuperarà confiances i l’independentisme sumarà cors i consciències.
Però perquè tot això sigui possible hi ha una condició necessària que, per desgràcia, a dia d’avui sembla extraordinàriament difícil d’assolir: la unitat. La unitat entre les forces i els grups de l’independentisme. La unitat entre Barcelona i Brussel·les (el pitjor malson: el president i el president exiliat contradient-se i desautoritzant-se públicament; barallant-se).
L’episodi de la setmana passada protagonitzat per Sergi Sabrià, d’ERC, qüestionant, volent o sense voler, la candidatura de Jordi Sànchez per suggerir la de Junqueras és un exemple paradigmàtic del que cal evitar de totes totes. Igualment, l’article de Joan Tardà, que no diu res de l’altre món però que era del tot inoportú en l’actual context. Però no sols parlo d’ERC. També de Puigdemont i la pinya d’acòlits formada entorn seu. I del PDECAT, que, emperò, és qui de moment més està callant i qui paga la factura més alta.
(De la CUP no en parlaré avui. Em penso que és un fenomen diferent i a part. No és que siguin miops, és que el seu irrealisme els converteix en aliats objectius de l’espanyolisme. La seva afició al xantatge i al vertigen nihilista són dignes d’estudi -el que no sé és exactament de quina branca científica).
ERC –sobretot- i Junts per Catalunya han de pensar menys en el futur i pensar més en el present, en l’ara. Perquè si ara no hi ha unitat i tot se’n va en orris, el futur serà tenebrós. En canvi, mantenir la unitat amb ferma disciplina, costi el que costi -i, per exemple, enviar a galeres el responsable de les més mínima atzagaiada-, és el fonament per sortir de l’atzucac i tenir un futur millor i, per què no, ple d’oportunitats.