Confesso, d’entrada, que ho he pensat molt abans de començar aquestes línies sobre la dona i el feminisme. En aquest debat sovint hi intervé menys la raó que les emocions. Està amarat d’una susceptibilitat molt alta, i per això abunden els mals entesos i les interpretacions desajustades. Amb tot, ja que considero que l’assumpte no es pot eludir, m’he decidit a desgranar algunes reflexions. La dona i els seus drets han entrat amb ímpetu a l’agenda pública. Ho ha fet especialment amb relació a tres àmbits: el de la violència domèstica, el de la sexual –amb La manada com a epítom– i el laboral –la diferència de sou respecte als homes en llocs de treball equiparables; l’accés de les dones a les cúpules empresarials. Resulta una magnífica notícia que la societat –la manifestació del 8-M en va ser una gran demostració– posi aquestes i altres qüestions sobre la taula.
Comprenc les dones que tenen pressa i volen, exigeixen, que aquest canvi es produeixi immediatament. Els diria, tot i així, que transformar la manera de pensar i fer d’una societat és una cosa complexa. I que, si s’hi fixen, veuran que els canvis experimentats en les societats europea i occidental pel que fa al rol de la dona són enormes. I en no tant temps. Dos exemples: quan la meva àvia va complir els 18 anys, el 1931, encara no tenia dret de vot. El 1953, quan la meva mare tenia 18 anys, ni a ella ni a cap de les seves amigues no se’ls va acudir estudiar a la universitat. Llavors era una idea gairebé extravagant.
EM SATISFÀ observar que la consciència que les dones viuen situacions injustes que s’han de revertir és intergeneracional. No és només cosa de les joves. Encara que pot ser que no vagin a les manifestacions, moltes dones de mitjana edat i moltes àvies –més de les que es pensa– tenen clar, ho expressin com ho expressin, que s’ha d’acabar amb la discriminació. Les dones de la generació del baby boom i del Maig del 68 aviat hauran entrat a la tercera edat. Això consolidarà el canvi en aquesta dimensió.
Les dificultats més grans perquè la causa de les dones sigui realment hegemònica, en termes gramscians, les detecto en uns altres dos àmbits. El primer té a veure amb la ideologia i la classe. La causa de les dones ho és de totes, pensin com pensin i pertanyin a la classe social que pertanyin. Veig amb inquietud, però, que bona part dels lideratges més influents conreen un feminisme radical d’esquerres, empeltat en el postmarxisme. Aquest pensament vincula la causa de la dona a la lluita de classes i la converteix en una peça més del puzle marxista.
Ho percebo com una equivocació, un greu error estratègic, perquè identificar el feminisme –que entenc com la lluita per la igualtat real de drets i oportunitats– amb plantejaments marxistes actua com a severa barrera per a moltes dones, la immensa majoria, que no són marxistes. Per enfortir-se, el feminisme hauria de ser capaç d’acollir totes les ideologies i classes. La preponderància –almenys aparent– d’un determinat corrent no ajuda el feminisme ni, per extensió, les dones.
L’altre repte és, potser, el més difícil. Part de les següents premisses. Primera, la igualtat de drets i oportunitats de la dona és bona per a tots, dones i homes. Segona: per tant, els homes han de formar part de la transformació social que reclama el feminisme. Sembla lògic, en conseqüència, que es faci el possible perquè els homes s’hi sumin. Això significa evitar que els homes percebin, amb raó o sense, que hi ha una certa bel·ligerància contra ells. Hi ha una part del feminisme –vull pensar que petita– que no ho té en compte. No és acceptable que algú –ho he sentit jo mateix– sentenciï que «els homes són violadors per naturalesa». O afirmacions més subtils, que es repeteixen perquè han convertit mantres políticament correctes: «El futur és de les dones» o «les nenes són més intel·ligents que els nens». Pot semblar innocent, però no ho és. Canviem per un instant el sexe: «El futur és dels homes» o «els nens són més intel·ligents que les nenes». ¿Com sona?
El feminisme necessita convèncer els homes que també hi participin. No és bona idea, al contrari, caracteritzar-los com l’obstacle o l’enemic. Ni situar-los al marge, aliens a un esforç que ha de convertir en millors les nostres societats. I que també ens ha de convertir en millors a tots. Dones i homes, persones, en definitiva.
Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).