El populisme, ‘lladre de cossos’

El món o, més ben dit, el que anomenem de manera prou ambigua l’ordre mundial sembla haver entrat en una etapa d’extrema fragilitat. Les asimetries econòmiques produïdes per la globalització hi contribueixen. La deriva proteccionista i unilateral nord-americana, també. La consciència xinesa d’haver esdevingut ja en una gran potència amb tots els ets i uts. L’envalentiment rus. L’islamisme radical assassí. L’afebliment real i també moral del projecte europeu… Les causes no s’acaben aquí, en són moltes.
També el populisme, un artefacte antic que, tanmateix, s’estén avui pel món. El populisme avança en les societats democràtiques, incloses les més avançades. Creix a Europa. A Itàlia, al Regne Unit del brexit, a l’est, al centre, als països nòrdics. Pràcticament a tot arreu.
Però: ¿què és el populisme? ¿És possible encabir-lo en una definició? El primer que cal tenir present és que no funciona en termes de blanc o negre. El populisme és una gradació, la qual cosa significa que difícilment cap moviment, projecte o opció de caire polític pot quedar-ne absolutament al marge. El problema, i el perill, arriba quan domina el pensament i l’acció fins a l’extrem de contravenir, de danyar clarament, l’interès general.
El populisme, en dosis menors o majors, es generalitza no només
perquè els polítics necessiten que els ciutadans els votin en les cites electorals. Com vam aprendre amb Maquiavel i Hume, qualsevol governant –democràtic o dèspota– necessita comptar amb el consens dels governats. Tot plegat fa que que els contorns del populisme siguin borrosos.
EXISTEIXEN, tanmateix, algunes caracteritzacions que ens poden orientar. Una d’elles, que devem al professor Cas Mudde, assenyala que és una ideologia superficial que «considera la societat dividida en darrer terme en dos grups homogenis i antagònics, el poble pur contra l’elit corrupta, i que defensa que la política hauria de ser una expressió de la volonté générale –la voluntat general– del poble». Aquesta superficialitat o buidor fa que el trobem adherit o encarnat en diferents ideologies tradicionals, d’esquerres i de dretes. Des del chavisme fins al UK Independence Party. És, en aquest sentit, una mena de lladre de cossos.
A l’analitzar el populisme –que, com hem vist, tendeix a dividir de forma simplificadora entre, diguem-ne, bons i dolents– resulta fonamental detectar quins són els grups que, en cada configuració, hi resulten inclosos –formen part del poble pur, dels nostres– o bé que en resten exclosos. Aquí hi ha, natu
ralment, diferències entre el populisme d’esquerres i de dretes. Per exemple, mentre que el primer situa la immigració entre el que cal defensar i incloure, el segon la classifica entre allò que s’ha de rebutjar i combatre. Com dèiem, el populisme assenyala sempre enemics. Responsables que el món o la societat vagin de mal borràs. Tant per al de dretes com per al d’esquerres, acostumen a ser culpables el Govern, l’elit política, les altes finances, els grans empresaris, els mitjans de comunicació, els intel·lectuals…
El líder populista no només sol identificar-se amb el poble, sinó que s’erigeix en el seu abanderat, en la personificació dels desitjos, les necessitats, les queixes i l’enuig del grup. El líder ha de posseir bons dots comunicatius. A més, és típic que tingui un estil de comunicació basat en les emocions, i que no temi recórrer a la controvèrsia o la provocació. Els exemples són moltíssims. Des de Donald Trump fins a Beppe Grillo passant per Le Pen i tants d’altres. No cal dir que la comunicació digital, especialment les xarxes, són un terreny del tot propici i favorable per al populisme, i molt probablement un dels motors del seu auge actual.
En la seva passió per coronar el poble, afalagar-lo i identificar-s’hi incondicionalment, el que fa el populisme és soscavar els mecanismes institucionals d’intermediació. En altres paraules: qüestiona frontalment la democràcia representativa, és a dir, la d’arrel liberal tal com l’hem entès tradicionalment. Quan, posem per cas, es crida «¡No ens representen!» –o expressions similars– el que es vol dir és que aquells que ostenten la representació democràtica són essencialment aliens i enemics dels ciutadans que representen (i que els han elegit). I que ells, els populistes, són els autèntics, els veritables portadors de la seva veu i voluntat. Els purs.
Periodista.
Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>