Veig Albert Rivera desconcertat, molt tocat pels esdeveniments que han capgirat el panorama polític espanyol. Ciutadans és aquests dies com una gallina a qui han tallat el cap però continua corrent frenètica d’aquí cap allà. I bé, potser és comprensible.
Hi va haver un moment, fins i tot diria un moment precís, en què Rivera i la seva ‘troupe’ van creure’s realment que ho tenien a tocar. Va ser el 20 de maig, quan van presentar a Madrid la plataforma España Ciudadana. “La España que viene, la España que está al caer, la España que estamos tocando”. Ja pràcticament hi eren. El descordament en aquell acte va ser colossal. La cantant -altre temps bomba eròtica- Marta Sánchez interpretant a capela la lletra inventada per ella per a l’himne d’Espanya, rojigualda gegant de fons: “Vueeelvo a caaasa, a mi amaaada tierra, la que vio naaacer mi pooobre corazóoon. Hoy te caaanto para decirte cuanto orgullo hay en miiii..”. I Rivera, envalentit per les enquestes favorables, enumerant tot allò que no veu: “Yo no veo rojos o azules, yo veo españoles; yo no veo gente urbanita o gente rural, yo veo españoles; yo no veo jóvenes o mayores, yo veo españoles; yo no veo a trabajadores o empresarios, yo veo españoles; yo no veo a creyentes o agnósticos, yo veo españoles…”
Realment aquella apoteòsi ultraespanyolista hagués fet disfrutar d’allò més Torrente i els seus entranyables amics, però devia posar els pèls de punta a més d’un i de dos senyors amb poder i/o diners -el que ara en diuen ‘deep state’- que tanta benzina de tot octanatge han donat a Rivera perquè, si al final calia, en el moment oportú rellevés al pobre M. Rajoy.
Els pèls de punta pel comportament de Rivera continuarien de punta. Molts pocs dies després de la gran festassa amb Marta Sánchez, el líder de Ciutadans, suposadament llest però segur que molt ambiciós, va ajudar decisivament, amb els seus increïbles errors, a fer que a Pedro Sánchez li quadrés el cub de rubik de la moció de censura. Primer, va escenificar la ruptura amb el PP. Després, i molt pitjor, va llançar la idea d’una segona moció -si fracassava la socialista- destinada només a precipitar les eleccions, idea que Podemos li va comprar. Gran patinada. Ningú no volia eleccions. Ningú -bé potser Torrente i Marta Sánchez sí, però no són diputats del Congrés- no volia ni imaginar que Ciutadans pogués aconseguir el govern. El PNB, en absolut. El PNB va votar sí. Resultat: Sánchez president, amb dos anys per davant. La corrupció i Rivera van fer caure Rajoy. Per acabar-ho d’adobar, Ciutadans -suposo que per demostrar ben demostrat el seu compromís insubornable en la imprescindible lluita contra la corrupció- va fer costat al PP. Ni tan sols es va abstenir. Pitjor, impossible.
En veure el govern de Sánchez, als poderosos que havien patrocinat tan esplèndidament Rivera, els pèls els van tornar al seu lloc. “Al cap i a la fi -devien pensar-, calia que el Mariano plegués, i aquest Sánchez no és tan paquet. I el govern que ha muntat, déu n’hi do, està prou bé. Faran el que han de fer. A més, l’Albert s’ha ‘desmadrat’”.
L’altre dia, a Barcelona, Inés Arrimadas rebutjava reunir-se amb el president Torra tot posant el llaç groc i la pancarta de la façana del Palau de la Generalitat com a excusa. Continuava, pobra, en la pel·lícula anterior al desastre. Pilot automàtic. Interpretava la segona part del numeret -com disfruten fent numerets per sortir a la tele!- del tal Carrizosa al Parlament, que ve s’ha ben guanyat un cameo en les pròximes aventures de Torrente.
Arrimadas actuava per pura inèrcia, impulsada per la corda que tenia donada abans del desastre. Aturdida pel daltabaix, la trompada, el desastre. Incapaç, com Rivera, d’entendre els últims esdeveniments. De capir com pot haver-los passat el que els ha passat.