Problemes a Matrix

“Puigdemont i Junqueras viuen a Matrix”. La idea que l’independentisme s’ha auto-enganyat –i es continua enganyant- és un lloc comú freqüentat per l’unionisme radical, el mateix que parla de “colpistes”, “supremacistes” o “nazis”. Una de les persones que més ha abusat del símil fílmic és Inés Arrimadas. Insistir que l’independentisme no toca de peus a terra, que viu en un món irreal, en una gran ficció, és una manera com una altra de desacreditar-lo i afirmar que qui realment coneix i actua en la ‘realitat real’ és l’espanyolisme. És un intent barroer, però segurament efectiu, d’apropiar-se de la veritat.

¿Vull dir amb tot això que el sobiranisme i l’independentisme no han comès, i cometen encara avui, greus errors d’apreciació? No. Es van deixar seduir per la falsa idea que voler és poder. I que voler molt és poder molt. Però el 27 d’octubre van xocar amb el mur, un mur que els principals líders sabien que existia. Senzillament no van tenir el coratge de confessar que, aquell cop, el miracle no era possible.

‘Matrix’, dirigida per les germanes Wachowski, va estrenar-se gairebé fa vint anys, el 1999 (després vindrien ‘Matrix Reloaded’ i ‘Matrix Revolutions’). Les màquines controlen el món i han creat una realitat virtual on els humans –en realitat sotmesos, esclaus- creuen que viuen. La pel·lícula protagonitzada per Keanu Reeves (Neo) és plena de referències filosòfiques i religioses, i aborda preguntes fonamentals, com la veritat -què és real i què no ho és?-, la identitat –qui sóc?- i la llibertat -¿existeix el destí, està escrit el futur?-.

L’unionisme nacionalista ha construït un Matrix incomparablement més hermètic i opressor que el del independentisme. No sols hi han participat el partit d’Arrimadas, el de Rajoy i el de Sánchez, també els aparells de l’Estat i els grans mitjans de comunicació hi han treballat sense descans. Quan els últims han hagut d’optar entre el periodisme i España en massa ocasions, en moltíssimes, han optat per servir Espanya. La seva particular visió del que ha de ser Espanya. Això ha fet que un ciutadà de Manchester, Milà o Burdeus, per exemple, estigui no més, però sí millor informat del que passa a Catalunya que un d’Alcorcón.

En aquest context, el relat escrit per jutges -amb Llarena al capdavant dels guionistes- i fiscals, va ser alimentat i reforçat dia rere dia. Però la decisió del tribunal d’Schleswig-Holstein –i les que presumiblement arribaran d’altres tribunals europeus- sobre l’extradició de Puigdemont ha obert una terrible via d’aigua en la gran mentida. Els jutges alemanys han dit una cosa que qualsevol nen podria dir: no hi va haver violència. Violència independentista, s’entén.

Per què de violència sí que n’hi va haver i no pas poca. La violència exercida brutalment per aquells policies que eren acomiadats pels seus veïns com si se n’anessin a reprimir la revolta d’uns salvatges sanguinaris en una colònia. Els agents, eufòrics, corejaven el sinistre ‘¡A por ellos!’

La reacció per part de l’unionisme ha estat previsible. Cada vegada que es produeixen grans desastres, hi ha una reacció instintiva que els retorna al 98. Així, González Pons, irritat, ha demanat suspendre el Tractat de Schengen, davant la ‘traïció’ alemanya. Europa, culpable. Que els jutges europeus tinguin raó, ni se’ls passa pel cap.

El Matrix espanyol ha demostrat tenir una closca duríssima. Ho vam veure no fa gaire amb el documental ‘20-S’ que -igual que l’anterior sobre l’1-O- desmuntava amb fets la versió literària de Llarena i els altres sobre el que havia succeït. El dia de l’estrena, el 28 de juny, gairebé un milió de catalans el van veure. Però Espanya cap televisió va interessar-se per emetre el documental.

Parlant de TV3: Televisió de Catalunya, sumant tots els seus canals, queda força lluny del 20 per cent d’audiència. Pràcticament tota la resta de televisions generalistes en obert són en castellà i tenen seu a Madrid. Els catalans consumeixen televisions, ràdios i diaris de Madrid. A la resta de l’Estat, quasi ningú no consumeix mitjans catalans.

En un moment clau Morfeo (Laurence Fishbume) explica a Neo què és ‘Matrix’. ‘Matrix’ ens envolta, li diu. És el món que ha estat posat davant els teus ulls per ocultar-te la veritat. Tot seguit l’invita a elegir entre la pastilla blava –viure còmodament en l’engany- o la vermella –conèixer la veritat.

Els catalans, com Neo, podem triar –i ho fem- entre la pastilla vermella i la pastilla blava –o una combinació de totes dues. Malauradament, els ciutadans de la resta de l’Estat només en tenen una de pastilla.

Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicación (URL).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>