La tècnica aplicada ha estat de manual i sense manies ni miraments. Maniobra d’encerclament, primer, i atac frontal, després. Ja feia temps que el president Puigdemont havia anat fent recular Marta Pascal fins a situar-la molt a prop del barranc. La setmana passada va arribar l’empenta decisiva -que va engegar amb la presentació de la Crida Nacional per la República. Pascal i la seva direcció havien anat fent passes enrere a vegades per por, molt sovint per responsabilitat.
Al final, les forces reunides per Puigdemont eren tan grans -puigdemontistes, molts patriotes que creuen que cal estar amb l’expresident, antics masistes, uns quants del corrent socialdemòcrata, alguns ressentits i, sobretot, els presos de Lledoners, amb tota la seva autoritat moral- que Pascal va acabar llançant la tovallola. Un altre hagués anat fins la votació diumenge. Encara que fos per perdre.
Puigdemont ha empleat a fons la seva força per conquerir el PDECAT, possiblement l’organització partidista sobre el terreny més potent de Catalunya. L’objectiu, evitar que ERC conquereixi l’hegemonia política a Catalunya, que uns dies enrere l’enquesta del CEO anunciava. Per combatre ERC, la Crida -o com s’acabi anomenant finalment- alimentarà una estratègia consistent a continuar la confrontació amb l’Estat com si el fracàs del 27 d’octubre, el 155 o la represàlia judicial no existissin. Tirar pel dret. Sense acceptar errors de càlcul ni equivocacions, sense admetre cap derrota, i, per tant, sense corregir el rumb ni un mil·límetre.
En aquest context, es pot entendre que Puigdemont estigués en contra de donar suport a la moció de censura contra Rajoy. Es tractava de no deixar que la tensió baixés. Puigdemont no va perdonar a Pascal ni als diputats post-convergents que fessin president Pedro Sánchez. Al meu entendre, Puigdemont s’equivocava i el PDECAT va fer el que calia: fer fora el PP del poder.
Si Puigdemont, dèiem, té com a principal objectiu, fins i tot com a obsessió, de batallar amb ERC, la nova oferta política entorn seu se situarà ideològicament en el camp del centre-esquerra. El mapa que es dibuixarà serà la de tres forces independentistes -Puigdemont, ERC i la CUP- competint entre el centre i l’extrema esquerra.
Però si hi ha una cosa evident -encara que alguns no ho vulguin reconèixer- és que la causa de la independència necessita sumar adhesions, convèncer més gent, aconseguir una majoria indiscutible. I aquí ve la gran anomalia: no hi haurà cap força independentista en l’espai polític que va del centre cap a la dreta. Menys encara amb la molt probable i difícil de justificar absorció del PDECAT.
Aleshores, qui s’adreçarà i atraurà la gent centrista, liberal, liberal-conservadora i conservadora cap a l’independentisme? Qui s’encarregarà de sumar per aquesta banda del camp? Ningú. L’operació de Puigdemont presenta el risc de deixar tot aquest espai fonamental, vital, descobert i a disposició de les dues grans propostes radicalment espanyolistes, Ciutadans i PP. Un buit que l’independentisme no es pot permetre si és que, realment, vol reeixir.