La porta és estreta i a dins més aviat governa la foscor. La mare segueix la filla, que ja ha entrat a l’establiment. Demà la noia complirà 16 anys i, com a regal, ha demanat un tatuatge. El seu primer tatuatge. Al pare li ha semblat genial. Ell llueix un avantbraç pràcticament negre. La dona porta un al turmell, una figura geomètrica, una espècie de rosetó de la mida d’un ou. Van tenir la nena relativament joves, i es consideren pares moderns i progressistes. ‘Enrotllats’, tot i que a ells no els agradaria l’etiqueta.

Amb un halo de ritu atàvic
Amb tot, a la mare no li acaba d’agradar que la filla, Clara, es tatuï. Una espècie de veu interior, que no pot apaivagar –com si fos la veu de la seva mare– li diu de tant en tant que allò no està bé, que encara és massa jove. Quan la veu l’assalta es repeteix que el tatuatge serà un tatuatge petit, en realitat molt petit, a l’espatlla. I que només es veurà a l’estiu, amb vestit de tirants o banyador… També es repeteix a si mateixa el que és l’argument preferit de la nena: la seva millor amiga fa unes setmanes que ja presumeix de ‘tattoo’ –una oreneta–, i no és l’única de primer de batxillerat que en té un…

La Clara està il·lusionadíssima. Un tatuatge la farà més gran de cop, li concedirà un altre estatus entre les amigues, una certa autoritat. Gràcies al tatuatge complir 16 anys serà com si de cop complís 17 o 18… Només tem una cosa: les agulles. Les punxades. No en va els tatuatges tenen un halo de ritu atàvic, de prova iniciàtica.

Quan jo tenia 16 anys havia vist molt pocs tatuatges. I els que havia vist eren tatuatges molt primitius. Tan primitius que es distingien perfectament les punxades de l’agulla. Alguns estaven fets a casa amb tècniques poc sofisticades. Havia vist gravat algun nom, algun punyal i, sí, el cor amb el lema ‘amor de mare’. Sempre parlo d’homes. Mai vaig veure una dona amb un tatuatge, tot i que segur que n’hi hauria.

Als còmics, el cine i la televisió els portaven els mariners i els pirates, els camioners i els criminals (diuen que ja a la Grècia clàssica els tatuatges s’utilitzaven per ‘marcar’ els delinqüents). En la meva adolescència els tatuatges s’associaven a gent marginal o perillosa (¿recorden els punys de Robert Mitchum a ‘La noche del cazador’?). O els músics. Rockers amb inclinació a dibuixar-se dracs o serps de llengua bífida.

En aquells temps, si a mi o a alguna noia o noi de la meva quinta se li hagués passat per la imaginació fer-se un tatuatge i, pel que fos, s’hagués atrevit a demanar-ho, l’haurien tractat de boja o boig i enviat al llit sense sopar. Això en el millor dels casos.

Contràriament, una generació després, els tatuatges s’han convertit en una cosa que, pràcticament, cal portar. Mola molt. Avui els que per mandra o –la veritat– desinterès no portem ni dibuixos, ni pictogrames japonesos, ni frases suposadament inspiradores i que donen que pensar som els que ens sentim una mica rars i una mica estrambòtics. Passats de moda, de mentalitat antiga i estovada. Naturalment exagero, però avui si no portes un bon tatuatge, o –molt millor– una bona col·lecció d’ells, gairebé no ets ningú.

Resulta absolutament fascinant com, una vegada i una altra, la cultura popular és capaç d’agafar una manifestació marginal, perifèrica, i convertir-la en un fenomen ‘mainstream’ del qual participen amb entusiasme i massivament des de futbolistes fins a actors.

Els tatuatges existeixen com qui diu des de sempre i han estat presents d’una manera o una altra en totes les civilitzacions. No són res nou. El cas, no obstant, és que en poc temps –en qüestió de ¿quant? ¿10, 15 anys? –, s’han convertit en un element amb uns significats adherits amb què un munt de persones s’ha anat identificant, apropiant-se’ls. L’acte d’autoafirmació que suposa gravar-se la pell té també la seva gràcia i segurament explica en part el fenomen. En un món caracteritzat per les opcions, el canvi, els vincles febles i els compromisos líquids, cal admetre que una cosa que –en principi– és per sempre té el seu atractiu.

Queda per veure si la moda dels tatuatges es perpetua, es queda, o se’n va amb la mateixa facilitat i facilitat amb què ha vingut. En cas que els tatuatges desapareguin sobtadament, en el futur caldrà explicar molt bé a les criatures per què hi ha tants velletes i vellets, tants ancians, que porten sota l’orella, al pit o al braç grans dibuixos, símbols incomprensibles o frases del tipus: ‘Carpe diem’, ‘Impossible is nothing’ o ‘Inhala el teu futur, exhala el teu passat’.