Els màsters i el polític

El penós escàndol dels màsters, que ja va engolir en el seu moment Cristina Cifuentes, s’ha cobrat una altra víctima, Carmen Montón, ministra de Sanitat de Pedro Sánchez. A més de veure’s obligat a prescindir d’una de les peces governamentals més valorades i apreciades per ell, el mateix president ha hagut de passar pel mal tràngol de demostrar que no hi ha trampa en la seva tesi doctoral (que un treball d’aquest tipus sigui fluix o poc original no és que no sigui trampa, és que és més corrent del desitjable).

ADVERTISING

inRead invented by Teads

Van acceptar títols regalats
Mentrestant, Pablo Casado continua a l’espera del que decideixi sobre el seu cas el Tribunal Suprem. Casado, com la seva companya de partit Cifuentes i la socialista Montón, van acceptar que els regalessin els màsters. Per si fos poc, hem comprovat com el currículum d’Albert Rivera ha anat canviant –i encongint-se– amb el temps. L’última correcció li ha arribat de la mà de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha sentenciat que no només no s’ha doctorat, sinó que tampoc és doctorand, és a dir, aprenent de doctor.

Rivera va ser, en aquest episodi, molt agressiu primer amb el PP i després amb el PSOE i el mateix Sánchez. Com saben, a Catalunya es va inventar els esquadrons encaputxats per arrencar llaços grocs. Es tractava d’una provocació, de continuar treballant per aconseguir l’objectiu de l’enfrontament social. Deia ell que treure llaços és el mateix que posar-los: llibertat d’expressió. Un disbarat monumental. Una cosa és la contrària de l’altra. Com emmordassar és el contrari de parlar. Una cosa és llibertat d’expressió i una altra impedir-la o boicotejar-la, i té un nom: censura.

Rivera va aplicar la seva energia i discerniment també a l’embolic dels títols. Sempre fidel al seu estil, que, com el de Casado, s’acosta cada vegada més al de l’extrema dreta populista, va arremetre contra tots. Alguns que aplaudien al contemplar el tauró envestir el sobiranisme van deixar de fer-ho quan l’esqual es va regirar contra ells.

Davant d’aquest, dèiem, penós espectacle, les reaccions han sigut diverses. Uns lamenten el mal que s’està causant als professors i estudiants, als de la Rei Joan Carles en particular i a tots en general. D’altres constaten que la política s’endinsa una mica més en el fangar del desprestigi.

També existeixen els qui s’escandalitzen que un assumpte com aquest esdevingui tan important en el particular ecosistema politicomediàtic madrileny, eclipsant una bona llista de qüestions de molt més calat. Afegeixen, en to crític, que és un error perdre tant temps en uns esdeveniments que, al cap i a la fi, són poc més que anecdòtics. Res que afecti el dia a dia de la gent. Una tonteria.

Aquí és on matisaria. Aquesta qüestió és només aparentment insubstancial. Perquè el que tenim davant de nosaltres són uns polítics que han acceptat –amb intenció d’enrobustir i envernissar el seu historial– que els regalessin un títol. A part hi ha els que, com Rivera o la seva correligionària Carina Mejías, no necessiten que els regalin res per afegir-lo alegrement al seu currículum. Els va semblar a uns i a altres que això els anava bé, que els beneficiava.

Per descomptat, van haver de fer un càlcul de riscos. En principi tot els anava a favor: no semblava probable que els mitjans de comunicació s’adonessin del frau ni que, en cas que succeís, l’electorat, de cultura meridional i tolerant amb la corrupció i moltes altres coses, pogués arribar a enutjar-se. Resultava, doncs, difícil que a Espanya algú pogués ser castigat simplement per exagerar sobre els seus mèrits o per mentides acadèmiques.

Quedava, doncs, l’equació última però decisiva, aquella que enfronta ètica i ambició. Va guanyar l’última. I és rellevant.

Si els valors d’algú, qui sigui, cedeixen davant d’un benefici tan raquític –una línia en un currículum– ¿què no serà capaç de fer, quin límit no travessarà aquest individu quan les temptacions, quan els premis en joc, siguin infinitament més grans? Quan els valors d’una persona –i parlem en aquest cas de valors, com ‘no mentir’, situats en el nucli del que és l’activitat política– són tan febles i es troben tan poc assentats, ¿se li pot confiar altes responsabilitats en l’administració del comú?

L’escàndol no és, doncs, segons la meva opinió, tan innocu com a simple vista pot semblar. L’ombra –la transgressió– es troba en el passat, però es projecta cap al futur. Perquè ens parla del caràcter moral –de l’esperit, si així ho volem anomenar– d’unes determinades persones. Del material de què estan fetes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>