El significat de qualsevol cosa ―un text, una imatge, una obra d’art, un gest, una acció― ve determinat pel context. I els contextos canvien. El que ahir semblava una cosa avui en sembla una altra de molt diferent, fins i tot antagònica. Cada context, a més, propicia, afavoreix, alimenta, un tipus determinat de punt de vista, un enquadrament ―o frame― de la situació. Ha succeït així, de forma radical, amb el Consell de Ministres que està previst de celebrar a Barcelona aquest divendres, dia 21. La reunió ha passat per tres contextos, fases o, si volen, actes teatrals diferents.

Context A

Primer la vinguda a Barcelona es va dissenyar fa temps des de Madrid com una mostra de la voluntat de normalitzar les relacions amb el govern català després de la nefasta etapa del PP. Era en el marc dels esforços per situar el diàleg i la possibilitat d’entesa entre executius com a frame. El que Borrell ha (des)qualificat de la política de l’“ibuprofè”.

Context B

Les coses es van començar a tòrcer abans, però la data determinant és el 2 de desembre, quan la dreta radicalitzada de PP i Ciutadans més els neofranquistes de Vox aconsegueixen sumar majoria absoluta en les eleccions andaluses. Díaz, que havia reprimit els seus coneguts impulsos catalanofòbics perquè Pedro Sánchez viu a La Moncloa mercès als independentistes, assenyala que se’n penedeix. Que hauria d’haver fet com PP, Ciutadans i Vox, és a dir, hauria d’haver atacat l’independentisme sense pietat. El mateix barrinen molts barons territorials del PSOE.

No ajuda gens el qüestionament dels Mossos per part del president Torra i l’al·lusió a la ‘via eslovena’. El president de Catalunya no pot qüestionar la seva policia, menys encara de la forma com ho va fer. En segon lloc, un polític ha de saber ―si no és un mer aficionat― que, si lloa la via eslovena, els mitjans que no li volen bé ni a ell ni a l’independentisme recordaran els morts que es van produir després de la declaració d’independència d’aquell país. Ho ha de saber, ho ha de preveure. Com ha de preveure que si qüestiona els Mossos d’Esquadra està aplanant el terreny a aquells que cada dia llancen infàmies contra el cos policial (i als mitjans de comunicació que reprodueixen i expandeixen aquestes infàmies).

Mentrestant, PP, Ciutadans i Vox continuen amb tanta força com poden alimentant la idea que Sánchez s’ha venut als “colpistes”, que el PSOE ja no és constitucionalista i que a Catalunya està en marxa un conflicte civil i es prepara una revolta violenta, que només es pot acabar a força de mà dura, duríssima. Aznar anuncia el que persegueixen: intervenir Catalunya completament i per temps indefinit. L’objectiu: “Desarticular” (atenció al verb) l’independentisme.

Mentrestant, al PSOE s’estén el nerviosisme i el desconcert. Tres presidents autonòmics abracen públicament les tesis de Susana Díaz. Un arriba a jugar amb la idea d’il·legalitzar els partits independentistes. Pedro Sánchez ―sotmès a gran pressió― vacil·la, i fa un discurs molt dur contra l’independentisme. L’actuació de Rufián al Congrés, que li va valdre l’expulsió, venta el foc, igual que l’acusació de Borrell ―no corroborada per absolutament ningú― que un diputat republicà l’havia escopit.

Tot això fa que a ulls de part de l’independentisme el 21-D aparegui com una provocació. Una provocació que no estava en la intenció de Sánchez. Entre la decisió de venir a Barcelona i avui moltes coses han contribuït a fer que el context, i el significat de la reunió governamental, canviés, es transformés. Sánchez està atrapat: no pot fer marxa enrere i dir ara que no és possible celebrar el Consell de Ministres a Barcelona. El PP, Ciutadans i Vox ho utilitzarien com la prova irrefutable de les seves mentides sobre la situació a Catalunya.

Context C

Mentre tot el que s’explica més amunt succeeix, els quatre presos en vaga de fam, i la resta de presos, esdevenen en alguns moments invisibles. Incomprensiblement, i en part, gràcies al desori estratègic i manca de lideratge en l’independentisme polític i civil.

Tant els presos ―amb tota la seva legitimitat― com els actors polítics i civils de l’independentisme amb més visió saben que el 21-D pot suposar una terrible trampa. Es deixa de pronunciar la paraula “provocació”.

Tenen clar que amb unes quantes imatges de cares tapades, enfrontaments o violència en tindran prou els que persegueixen, instaurar, de facto, una dictadura a Catalunya per tant de temps com necessitin per liquidar l’independentisme i el sobiranisme.

També Pedro Sánchez i el PSOE són finalment conscients ―a desgrat de bastants presidents autonòmics i alcaldes que temen per les eleccions del maig vinent― del greu perill que suposa la cita a Barcelona.

Tant uns com els altres redoblen els missatges relatius al diàleg, l’entesa i la necessitat que no hi hagi incidents ni violència en les diverses manifestacions i accions de protesta anunciades. Es repeteixen les crides a la calma i la serenor. El govern Sánchez insisteix en una trobada entre els dos presidents. La trobada ―ni el format, ni si seran només els presidents els que hi participaran― no ha estat confirmada a l’hora d’escriure aquest article. Es tracta de reconduir les coses, de tornar tant com sigui possible al Context A.

Al seu, torn el PP, Ciutadans i Vox, davant la possibilitat que el context torni a variar, aquest cop en contra dels seus interessos, insisteixen en els seus atacs i provocacions a l’independentisme i també en la pressió sobre Pedro Sánchez. Casado menteix sobre el president Torra novament, manipulant el que diu un dels seus antics articles, i l’insulta greument: el titlla de “desequilibrat”. Repeteixen que cal controlar els Mossos i aplicar el 155 el més ràpid i brutalment possible. Alguns es llancen a especular públicament sobre la il·legalització de les forces polítiques independentistes.

Ni el context que determinarà el 21-D ni el que realment pugui succeir divendres estan clars. La lluita per imposar el punt de vista, el frame i, conseqüentment, un significat al futur continua amb una intensitat ferotge.